Publicitat
Publicitat

Els suplicants

No s'ha de pretendre seguir des de l'exterior les tortuositats de les negociacions que s'estan produint entre governs, bancs i aquest cor, sempre present però anònim, que anomenem "els mercats"; tot i això, el camí que dibuixen els esdeveniments sembla cada vegada més clar. El problema més visible i que ocupa tota la nostra atenció -com repartir les pèrdues generades per una enorme massa de deute- és avui el mateix que fa tres anys: cal garantir als creditors que seran pagats, perquè necessitem queens segueixin prestant diners. Del problema de fons -com s'ha generat el deute, i com s'ha d'evitar que la situació es repeteixi- en parlarem més tard.

El problema del deute sobirà ha assolit proporcions colossals perquè els responsables de resoldre-ho s'han resistit a fer-hi front de cara, des del principi: la negativa a contemplar la possibilitat d'una quitança del deute grec, malgrat l'evidència creixent que no era possibleque el deute sigui retornat en la seva totalitat, i que les mesures d'austeritat imposades no feien sinó empitjorar la situació, ha fet que els potencials compradors de deute perdessin tota confiança en les declaracions de les autoritats. L'arrel d'aquesta conducta és la coexistència d'entitats d'àmbit d'actuació supranacional, però supervisades per reguladors d'àmbit nacional, i lligades a les pressions d'electorats també nacionals: l'endarreriment per resoldre la qüestió grega ha estat el resultat de les exigències de les entitats bancàries dels països creditors, sense que ningú sembli que hagi tingut en compte els efectes d'aquest endarreriment sobre totes les economies de l'eurozona.

Aquesta pèrdua de confiança s'ha estès pas a pas al deute sobirà de països com Espanya i Itàlia, i ha creat un problema en aparença intractable: les xifres que es consideren imprescindibles per tranquil·litzar els mercats són tan astronòmiques com ridícules. En efecte, per què s'han de posar avui els diners que farien falta per pagar un deute que venç d'aquí cinc, deu o, com en el cas espanyol, trenta anys? Hauria de ser suficient per garantir el pagament dels pròxims venciments, cosa que suposa pagaments en quantitats molt menors. En el cas espanyol, com en l'italià, es pot argumentar que el que tots dos països necessiten és una línia de liquiditat que els permeti fer front als pagaments del 2011 i 2012: aquests són els pagaments més importants en el cas espanyol. Això sí, amb una condició: que tots dos presentin plans de creixement i de consolidació fiscal (i no només pel que fa a retallades, que és l'única opció que es té a curt termini) que siguin dignes de rebre el crèdit. Això no sembla un repte impossible, malgrat que en el cas espanyol s'haurà d'esperar a un nou govern, perquè l'actual s'ha caracteritzat per una mala gestió de la crisi des del principi. Per això s'ha de lamentar l'endarreriment a convocar eleccions per a aquesta tardor.

L'estabilització del mercat de deute contribuiria a resoldre en bona part el problema dels balanços bancaris. Aquest problema pot entrar en una espiral nociva: en la mesura que alguns bancs són grans tinents de deute sobirà, en perdre aquesta valor, els seus balanços es deterioren: això fa més difícil el finançament de l'economia, fet que augmenta el dèficit públic. Així s'agreugen els dubtes sobre la solvència del país, i el deute perd valor. La solució proposada -la recapitalizació dels bancs- pot ser innecessària (si s'estabilitza el deute) i és, en aquest moment, contraproduent. Al marge d'això, les enormes diferències que presenten les xifres estimades com a necessàries pels diversos organismes internacionals manifesten clarament que no són el resultat d'uns càlculs objectius que, en el fons, són impossibles de fer.

És possible treure dues lliçons d'aquest confús panorama. La primera és que, en moments de crisi, els governs europeus no tenen escrúpols a l'hora de donar prioritat absoluta als interessos nacionals sobre els del conjunt; per això, com que les crisis són inherents al sistema, o bé la Unió Europea aborda seriosament la tasca de consolidar una estructura política sòlida (que, al meu parer, no pot ser altra cosa que una forma federal), o el fracàs del projecte europeu és qüestió de temps. La segona lliçó és que el nostre deute ve d'abans de la bombolla: va néixer en una dècada en què gastàvem més que produíem, i ara s'ha de fer el contrari. Per aconseguir-ho cal recuperar la competitivitat perduda, i això requereix un gran esforç, indispensable per seguir a l'euro. És un esforç possible, tot i que ara només comencem a adonar-nos de la dificultat que presenta; no s'ha de perdre gaire temps en recriminacions, tot i que no estaria malament exigir algunes responsabilitats: com a deutors, el nostre paper és el de suplicants. Podem preguntar-nos, com ho feien les suplicants d'Esquil, si haguéssim pogut arribar, amb la nostra branca d'olivera, a una terra més amable. Però el cas és que no n'hi ha cap altra a la vista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT