Publicitat
Publicitat

AL FINAL

El talent de fer-se estimar

En aquests moments difícils, quan se'l qüestiona, suposo que jo dono suport al rei. I només ho suposo perquè no sabria com valorar la seva feina. Quan observes una peça que té una utilitat, pots dir de seguida si fa o no fa allò per al qual està feta. En canvi, el rei no fa res i, esclar, això el blinda. Com jutjar-lo? La seva és una funció decorativa -o simbòlica, si voleu-. Em recorda un gat que tenia. Tota la seva feina era viure a cos de rei. En arribar a casa me'l trobava escarxofat al sofà. Quina vida, pensava. I quina vida la d'en Joan Carles I, és per treure's el barret, perquè no ho tenia fàcil.

Quan el veus en imatges dels 60 al costat del dictador, sembla ben bé un sang d'orxata, un pocapena triat per fer de titella en el xiringuito institucional franquista. Però la història és rica en paradoxes i aquell home discret va acabar sent algú amb un gran talent per fer-se estimar. Com el bon soldat Svejk o Forrest Gump, com l'emperador Claudi de la novel·la de Robert o el jardiner inexpressiu de la pel·lícula Benvingut Mr. Chance , qui semblava un tanoca ha resultat ser el més savi. En el país de la picaresca, el monarca ha estat, doncs, el més murri de tots, algú que, mig per xamba mig perquè no semblava gran cosa, ha acabat instal·lat en una envejable col·locació de per vida.

El joancarlisme vindria a representar el grau màxim d'aquesta aspiració tan noble que és ser funcionari, un funcionari entranyable, bon vivant , generós, amic dels amics i, sobretot -i això és essencial en un país caïnita-, refractari a tota crispació. El rei, bàsicament, s'ha dedicat a escampar bon rotllo i amb això ja s'ha guanyat el sou. Un dia tocarà fer la feina al príncep Felip, de qui es diu que està tan ben preparat. Greu error! Si vol regnar llargament que imiti el pare -no seria el primer Borbó que, volent ser útil, acabés a l'exili.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT