És tan dolenta la precarietat laboral?
Des del 2014 estem creant llocs de treball, i això fa que d’una manera regular el govern i els seus acòlits celebrin les estadístiques que ho reflecteixen. Simultàniament, però, els sindicats i les forces opositores denuncien que la immensa majoria dels nous contractes són “precaris”, això és, de curta durada.
La precarització creixent del mercat laboral no ens ha de sorprendre, perquè la major part dels llocs de treball que creen les empreses privades ho són per satisfer una demanda que o és intermitent (sobretot, però no només, la derivada del turisme) o és imprevisible (els productes industrials són cada cop més efímers a causa de la tecnologia, de la moda i de la globalització). En conseqüència, la competitivitat de les empreses exigeix flexibilitat, incloent-hi la de la força laboral. Hi ha un segon motiu. Els successius governs de la democràcia, enfrontats a taxes d’atur terriblement elevades, han anat creant noves modalitats de contractes com a mecanisme per abaratir-ne l’acomiadament, amb la convicció que és la por a haver de pagar la indemnització corresponent el que inhibeix els empresaris de contractar. Aquests, òbviament, han aprofitat aquestes oportunitats. Per tant, ens hem precaritzat perquè els temps ho demanen i perquè ho hem permès.
Ara bé, ¿hi havia —hi ha— cap alternativa? Ens pot ajudar a respondre a aquesta pregunta considerar com han afrontat els mateixos reptes dos països que ara estan de moda quan parlem de relacions laborals: Àustria (per allò de la “motxilla austríaca”) i Dinamarca (per allò de la “flexiguretat”). Es tracta de dos models d’èxit: en els últims vint anys han tingut taxes d’atur baixíssimes (més baixes que els EUA, que sempre se’ns posen d’exemple) i no tan sols tenen salaris alts sinó que, segons l’OCDE, estan al capdamunt de la llista de països classificats d’acord amb la seva “qualitat laboral”.
Doncs resulta que Dinamarca des de sempre i Àustria des del 2003 tenen mercats laborals completament precaritzats: els empresaris poden despatxar treballadors amb poquíssimes restriccions i sense que la llei els obligui a pagar cap mena d’indemnització (si bé, en el cas danès, el conveni col·lectiu la pot preveure si “l’empresari no és capaç de justificar raonablement l’acomiadament”).
Així doncs, els casos austríac i danès sembla que donen la raó als que sostenen que és la rigiditat de la legislació laboral espanyola la causa de l’atur i dels baixos salaris: els empresaris —que no poden saber com aniran les coses en el futur— no s’atreveixen a contractar treballadors fixos per por de la indemnització si les coses van malament; en conseqüència, sobren treballadors i els salaris són baixos. Amb la rigiditat laboral tothom hi perd, mentre que amb la flexibilitat/precarietat tothom hi guanyaria.
Les coses no són tan senzilles, perquè en aquesta explicació falten dos elements que són molt potents als països nòrdics i germànics. El primer, les polítiques actives d’ocupació: les accions de les administracions públiques per assessorar, informar, formar i tutelar els aturats per tal que es reciclin, localitzin i acceptin un nou lloc de treball en un temps breu. Dissortadament, aquestes polítiques no tan sols són una assignatura pendent del nostre sistema laboral, sinó que en molts casos partits, sindicats i patronals han desviat fons destinats a aquelles finalitats per finançar altres despeses.
El segon element és la negociació col·lectiva, que, en exigir per a la major part de les ocupacions més elementals una titulació de grau mitjà i en imposar-hi un salari mínim elevat, les protegeixen de l’impacte depressiu que exerceix la immigració poc qualificada.
En definitiva, el contracte indefinit forma part d’un món que ha mort; un món d’empreses amb llocs de treball minuciosament descrits, amb productes de vida molt llarga i amb mercats previsibles. L’alternativa no és el contracte temporal a seques, sinó una revisió global del sistema de relacions laborals per adaptar-lo a un món flexible sense desprotegir el treballador. Veient els models internacionals més exitosos, aquesta transformació és possible, i és possible executar-la en un període de temps relativament curt si es tenen les idees clares.
Lamentablement, aquest enfocament no preval entre nosaltres. Així, el document que el PSOE acaba de posar damunt la taula per negociar la investidura de Sánchez parteix del principi oposat: acceptar l’existència d’un contracte temporal al costat de l’indefinit però procurant contenir la seva proliferació a base d’encarir-lo i de limitar-ne l’aplicació. Es tracta d’un esforç condemnat al fracàs i que consolida unes relacions laborals disfuncionals.
