Publicitat
Publicitat

Sense tercera via

MIRATGES. Hi ha d’haver alguna bona raó per la qual gent tan diversa, de l’esquerra llibertària a la dreta més rància, repeteixi als quatre vents que la convocatòria del referèndum és un exercici d’escapisme pueril que acabarà quan un dels dos protagonistes de l’aventura -ERC o el PDECat- tingui el coratge d’assumir-ne el fracàs. Sí, hi ha una bona raó per defensar aquesta tesi, i és la por de perdre el control del relat polític. Per desgràcia, el referèndum només satisfà els independentistes. El sol fet de dur-lo a terme es consideraria una victòria. Per a tots els altres, l’autodeterminació és un maldecap en què tenen molt a perdre i poc a guanyar. Per tant, els uns faran el que puguin per impedir-lo i els altres no faran res per garantir-ne l’èxit. Si a això hi sumem les incerteses legals i la indiferència internacional, és obvi que el full de ruta té molts factors en contra. Però si el govern aconsegueix, malgrat els obstacles, obrir els col·legis electorals i posar-hi les urnes, una part de la batalla estarà guanyada. Perquè enfrontar-se a la gent que vota no ve de gust a ningú. I aquesta pot ser la guspira que mobilitzi els uns, tregui la son de les orelles als altres, i arrossegui per terra el crèdit democràtic de l’Estat.

REPTES. I el cert és que actualment el referèndum està més a prop que fa algunes setmanes. La fràgil unitat del Govern ha resistit l’enèsima maregassa, i la logística ha superat alguns entrebancs que amenaçaven el calendari previst. És un repte enorme, planejat amb la mateixa precisió amb què l’Estat intenta desballestar-lo. Però el que sustenta l’aposta sobiranista, sobretot, són els intangibles: la lleialtat al mandat electoral, la convicció com a eina, la por a una derrota per incompareixença. No és tan difícil d’entendre que una majoria independentista prefereixi estimbar-se per fer un referèndum, que no pas estimbar-se per renunciar-hi. L’esquer de les eleccions anticipades no és vàlid ni tan sols per al presumpte guanyador, Oriol Junqueras, perquè, al cap i a la fi, si tot va malament ¿amb quin programa electoral es presentaria?, ¿tornaria a prometre un referèndum, si no ha aconseguit fer-lo amb una majoria absoluta al darrere?

TRENS. La persistència del bloc sobiranista està fent perdre la paciència a tots els que, de fa temps, vaticinen la marxa enrere dels seus capitostos, o la defecció dels sectors “moderats” a qui l’establishment fa la gara-gara. L’estratègia de Madrid era fer el que fos necessari perquè el sobiranisme s’autodestruís. I és segur que alguns membres del govern se senten incòmodes amb la situació, i que el govern es podria haver trencat. Però no ha estat així perquè, ras i curt, no hi ha vies alternatives. Qui baixi del tren es queda en terra. El govern espanyol (amb el suport del PSOE i Ciutadans) fa temps que ha decidit que no accepta altre camí que l’enfrontament i la posterior rendició dels sediciosos. Aquesta realitat ha deixat sense arguments els que veurien de bon ull una tercera via. L’escenari que es prepara només deixa dues opcions: al costat de les urnes o al costat de la repressió.

Més continguts de