Ucraïna i la geopolítica amb rostre humà
La invasió colonial russa d'un país geogràficament europeu com és Ucraïna està despertant molta inquietud, perquè ens pensàvem que aquestes guerres territorials i imperials formaven part d'una modalitat que només llegíem als llibres d'història i no vèiem a les nostres pantalles de televisió. Veure-la tan a prop i al “nostre territori” és una de les raons que expliquen els actes de solidaritat a tot Europa. Presenciem una nova cara de l'eurocentrisme que, en lloc de tancar fronteres amb narratives de seguretat, ara les obre amb narratives d'humanitat. Aquest eurocentrisme positiu és una nova variant, diferent d'aquella a què estàvem acostumats, però que ens incomoda. Per què? Perquè l'arrel de l'eurocentrisme continua. Encara que estigui envernissat de justícia universal i drets humans, no arriba a ser justícia global. La seva lògica interna dirigeix les nostres percepcions i emocions. Només ens preocupa, i fins i tot definim com a problema, allò que ens afecta directament. Darrere hi ha un solipsisme epistemològic flagrant. El que és clar per a qualsevol estudiós de la immigració i els refugiats és que un se sent molest amb aquesta cara de Janus de la UE, perquè mentre s'acull persones desplaçades per la guerra d'Ucraïna, es continua tancant fronteres en casos similars d'altres guerres cruentes. En termes epistemològics, el que estem presenciant és el final de l'universalisme dels drets humans, els quals sempre es fa dependre d'una lectura contextual. Tot i que ens incomodi, la lectura en clau de drets humans que ara segueixen els governs i la ciutadania europea no és universal, sinó plenament europeista. Ucraïna ens preocupa perquè ens sentim identificats amb ells com a europeus, i aquest europeisme és el que mou els actes de solidaritat, que, encara que benvinguts, no deixen de mostrar certa hipocresia, quan fa dècades que estem demanant aquest tractament per a altres desplaçaments forçats per guerres. Amb Ucraïna, doncs, enterrem definitivament l'universalisme cosmopolita suposadament vinculat a la defensa dels drets humans. Les accions de solidaritat que veiem són territorials i nacionals, no cosmopolites. No creem més confusions, sobretot als que segueixen més preocupats per l'existència de corredors inhumanitaris a tota la Mediterrània. El que passa ara ens incomoda per la seva parcialitat i perquè ens confirma que només ens mouen els nostres interessos més immediats, una geopolítica de les percepcions que no s'ha de confondre amb la humanitat comuna.
Ara bé, a l'altre extrem també hi ha un cosmopolitisme retòric que argumenta per què ara amb Ucraïna i no abans amb Síria, l'Àfrica o fins i tot Veneçuela, casos en què els desplaçats també es compten per milions. O, igualment, per què Israel no rep el mateix tractament de bloqueig occidental que Rússia, quan veiem les seves polítiques inhumanes amb Palestina. Aquesta variant pretén legitimar-se amb narratives de justícia global, objectiva i imparcial, desproveïda de valors subjectius nacionals. Els incomoda signar declaracions de solidaritat amb la bandera d'Ucraïna, per exemple. Fins i tot aquí es barregen arguments de drets humans universals amb neutralitat, perquè com a humans estem a la mercè del que decideixin governs i quedem atrapats en les “seves guerres”. Però epistemològicament aquesta reacció d'augmentar l'angular fins que desapareix qualsevol argumentació nacional o territorial tendeix com a efecte immediat a relativitzar el que passa ara a Ucraïna. ¿Ens podem permetre aquesta relativització? És justa?
¿Hi ha un terme mitjà entre l'eurocentrisme proactiu i el cosmopolitisme retòric? Estem atrapats entre dues epistemologies difícils de lligar. El que queda patent és que estem davant d'un clar exemple de com la geopolítica afecta les nostres percepcions i comportaments. Sabem que la geopolítica és darrere dels grans desplaçaments de la població, i avui dia això s'està produint a una velocitat inusitada. També es confirma que en temes de migracions i refugiats la impredictibilitat és el que domina, amb moltes dificultats de traçar escenaris estables, fins i tot a curt termini. Tot va a una velocitat políticament indomable. Estem no davant d'un flux de refugiats continu, sinó davant d'un dels desplaçaments de població més ràpids i nombrosos que es recorden en la nostra història generacional. Ja hi ha més de deu milions de persones desplaçades en quatre setmanes, probablement més que a Síria en quatre anys. Molts ja estan venint a les nostres ciutats europees. Fins ara tenim 3,5 milions de persones procedents d'Ucraïna, però l'arribada d'una diàspora de 5 milions més és una possibilitat real. Això no és banal. Amb els refugiats procedents d'Ucraïna estem davant d'una economia de guerra. Encara no sabem el que ens espera demà, ni si tenim capacitat d'absorbir tanta població desplaçada sense que es vegin afectades les nostres maneres de funcionar com a societat. Els governs aviat hauran de contrastar els seus actes de solidaritat amb narratives que justifiquin decisions polítiques que puguin afectar la nostra vida quotidiana. De moment la solidaritat és la que guanya, però quant de temps durarà? La població d'Occident ja comencem a prendre consciència de les conseqüències econòmiques que això portarà. Aquí novament es confirma que la realitat sobrepassa qualsevol construcció conceptual i que sempre anirem al darrere, i que només el realisme ens pot ajudar a prendre una posició necessàriament interessada. L'universalisme, amb aquesta invasió russa i les seves conseqüències, s'ha vist clarament tocat, i mostra la seva inutilitat per orientar les nostres percepcions, sempre locals.
