Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA DEL SOBIRANISME

Fins al 1987, després de la Crida de Carod I Colom, ERC no va defensar l'estat català

L'independentisme parlamentari compleix 25 anys

L'històric dirigent republicà Heribert Barrera protagonitzava una tanca electoral d'ERC en les eleccions estatals del 1979 que definia el partit de llavors: "Dins de Catalunya som nacionalistes, dins d'Espanya federalistes, dins del món homes de llibertat". Un ideari molt llunyà de l'independentisme pel qual tothom identifica ara la formació. El gir, però, és recent, i enguany amb prou feines compleix el quart de segle. "Va ser una posada al dia equivalent a quan, el 1979, el PSOE va deixar de ser marxista", explica Josep Vall, director de la Fundació Josep Irla i militant d'ERC des d'aquell 1987.

Un dels principals artífex del canvi va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, que va abandonar l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra per impulsar una refundació de la històrica formació republicana. L'1 de novembre del 1986 va publicar un article a l' Avui que apostava per aquesta via, però no estava sol ni actuava a cegues. Era el temps de més activitat de la Crida a la Solidaritat a través d'accions directes no violentes, les manifestacions sobiranistes cada cop sovintejaven més i els nous partits nacionalistes no sabien donar resposta a aquests moviments.

"Hi havia la consciència que ser independentista no era marginal", explica Vall. El cap de files republicà a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, militava llavors a la Crida, però tenia clar que "calia una traducció política" de l'activisme social. Aquest neguit va veure en ERC, sigles que havien dignificat Francesc Macià i Lluís Companys, un camí. "Els mals resultats del partit facilitaven l'operació", recorda l'expresident del Parlament Ernest Benach -també afiliat a ERC des de fa 25 anys-, atès que els seus dirigents veien que "podien reforçar-lo amb gent de fora". Efectivament, els republicans havien tocat fons: el 1987 tenien 5 diputats al Parlament, 155 regidors -ni un en capitals de província- i cap representant a Madrid.

Monzó, Barnils, Solé i Sabaté...

És en aquest context que el 24 de desembre del 1986 l' Avui publicava la Crida Nacional a ERC, liderada per Carod-Rovira i l'activista Àngel Colom, però firmada per un grup heterodox provinent dels móns polític, social i intel·lectual, com l'escriptor Quim Monzó, el periodista Ramon Barnils i l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté. Demanava a ERC que canalitzés "políticament l'independentisme creixent" en el marc dels Països Catalans des de l'esquerra.

El 15è congrés nacional del partit, el gener del 1987, va posar en evidència la divisió interna i, de quatre candidats a liderar-lo, el va guanyar Joan Hortalà, un dels teòricament menys independentistes. Tot i això, conscient de la necessitat de saba nova, va continuar el procés de la Crida Nacional, i Carod-Rovira i Colom van entrar a militar i a la direcció del partit el 16 de febrer.

I, amb ells, 723 persones més amb ganes de treballar van entrar en una ERC que el 1987 tenia 2.215 afiliats i van enfilar una camí creixent pel que fa a incorporacions, resultats electorals i vertebració al país. Com era previsible, però, Portabella recorda "tensions importants" amb la vella guàrdia, fins al punt que Hortalà va deixar el partit el 1989 quan Carod i Colom van fer-se seu el control del partit. El procés va culminar el 1992, quan ERC va incloure als estatuts el seu nou rumb independentista.

I en un partit que, des de llavors, ha viscut convulsos canvis de líders, tensos debats tàctics i durs alts i baixos electorals, aquest radical gir no s'ha qüestionat. "S'ha consolidat l'espai", celebra Benach. I propostes innovadores com el concert econòmic, el dret a decidir i la supressió de peatges cada cop són més compartides. "La influència ideològica demostra que ha estat un procés exitós", aplaudeix Portabella.

Més continguts de