Publicitat
Publicitat

PROCÉS INDEPENDENTISTA

Què passa amb el full de ruta sobiranista si hi ha canvis a l’Estat?

El Quebec i Escòcia demostren que es poden retocar els plans inicials per donar més legitimitat al projecte

El nou president, Carles Puigdemont, va afirmar en el debat d’investidura que aposta per seguir el full de ruta establert i caminar “a la llum” de la declaració del 9-N. Ara bé, l’inici de la feina de la comissió constituent -amb la participació de Catalunya Sí que es Pot-, la insistència que els 18 mesos no han de ser una “cotilla” i un escenari incert a Madrid apunten a la possibilitat que el full de ruta acabi variant. Després de les eleccions espanyoles del 20 de desembre, força veus han apuntat a la necessitat de tornar a posar sobre la taula el referèndum, atès que una proclamació d’independència amb les forces polítiques actuals (majoria parlamentària però un 48% de vots) podria resultar mancada de legitimitat. Què ha passat en altres ocasions semblants? ¿Han canviat els plans inicials? Si fem un cop d’ull a les experiències del Quebec i Escòcia, la resposta és que sí.

Giragonses quebequeses

El Partit Quebequès (PQ) es va trobar amb una situació similar quan va guanyar les eleccions el 1994: ho va fer amb un 44,75% de vot. Al programa hi duia un pla clarament independentista: preveia la convocatòria d’un referèndum “tan aviat com fos possible”, entre vuit i deu mesos més tard, ja que el Quebec disposava d’aquesta competència. Abans, però, el govern preveia: a) declarar solemnement al Parlament la voluntat del Quebec d’esdevenir sobirà; b) autoimposar-se la responsabilitat de planificar la negociació amb el govern canadenc, i c) establir una comissió constitucional per redactar un projecte de Constitució.

La realitat política, però, va fer modificar ben aviat els plans. Després d’un procés de consultes a la societat civil, el PQ va abandonar la idea constitucional i es va centrar a pactar amb altres forces polítiques un projecte sobiranista que oferís un acord econòmic clar al Canadà. Tot plegat, precisament, per mirar d’eixamplar la legitimitat i la transversalitat del procés. El referèndum es va fer el 30 d’octubre del 1995, tretze mesos després de les eleccions, preveient un termini de 12 mesos per negociar un acord econòmic amb el Canadà després d’una victòria del sí i abans de proclamar la independència. El nou pla, doncs, fet sobre la marxa, va fer entrar el Bloc Quebequès i els autonomistes d’Acció Democràtica del Quebec al procés sobiranista, però va acabant deixant de banda el projecte constituent, un fet que, per als analistes, ajuda a explicar la derrota independentista per la mínima al referèndum.

Salmond i l’acord britànic

L’experiència escocesa també assenyala que els fulls de ruta han comptat amb una certa ductilitat. El primer govern independentista del Partit Nacional Escocès (SNP), liderat per Alex Salmond, no disposava de majoria al Parlament. Així, va posar en marxa l’anomenada National Conversation (Conversa Nacional), de la qual van sorgir diversos escenaris possibles per a Escòcia. El maig del 2011 el partit de Salmond assolia la majoria: 44% de vot per llista i 45,4% per circumscripcions, amb el mandat clar de celebrar un referèndum sobre els escenaris d’autonomia (des de la devolució a l’ statu quo o la secessió) durant la segona part de la legislatura (més de 24 mesos).

El gener del 2012 va ser el govern britànic el que va mostrar-se disposat a cedir la competència per fer un referèndum a Escòcia, a canvi de modificar els plans de Salmond. Cameron va proposar un referèndum “just, legal i decisiu”. Així, l’acord d’Edimburg, signat l’octubre del 2012, aplanaria el camí cap a un referèndum amb una única qüestió sobre la independència. Inspirat en el divorci de vellut entre Txèquia i Eslovàquia (1993) i la reunificació Alemanya (1990), el govern escocès proposaria un nou full de ruta en cas d’una victòria del sí el setembre del 2014, un full de ruta que preveia una transició negociada de 18 mesos amb el govern britànic. El març del 2016 unes eleccions constituents havien d’escollir el primer Parlament de l’Escòcia independent que promulgaria la nova Constitució.

L’experiència comparada mostra, doncs, que els fulls de ruta s’han modulat, sobretot amb l’objectiu de fer-ne créixer la legitimitat. La gran diferència en el cas català, però, és la negativa rotunda del govern central de permetre un referèndum. El procés haurà d’encaixar diverses peces: l’avenç de les estructures d’estat, l’eixamplament i l’obtenció de la legitimitat necessària, dins i fora del país, i un procés constituent que difícilment es podrà iniciar dins el marc espanyol.

Més continguts de