Publicitat
Publicitat

CRÒNICA

Un dimecres qualsevol al carrer

Així es va viure la jornada a l'Hospitalet de Llobregat i a Girona

Parlament i canyes, una mescla impossible a l’Hospitalet

Si el xoc de trens es va produir ahir al Parlament, el ressò estrident no es va sentir a l’Hospitalet. O no gaire, almenys. Ahir va ser un dia més a la rambla Just Oliveras. També a la plaça de l’Ajuntament i el carrer Major. Carrers plens de gom a gom, mentre els diputats d’un bàndol i l’altre es llançaven dards enverinats. “S’està millor a la terrassa fent unes cerveses”, deia la Jacqueline per descriure la postal dibuixada al centre de la ciutat. Ni ella ni cap de les seves quatre amigues sabia què passava al Parlament. “Soc independentista però no en sabia res”, admetia l’Ariadna.

De la vintena de bars que hi ha al centre de la ciutat, només un parell van tenir en algun moment imatges de Carme Forcadell mediant entre els uns i els altres. En un local va ser fugaç. La Vuelta mana. En canvi, al Centre Catòlic, espai de dinamisme local, el televisor sí que mostrava les imatges del 3/24. Però l’auditori estava buit. Cap taula ocupada a dins. Ningú en tota la tarda pendent dels discursos de Coscubiela, Arrimadas i Puigdemont. Tothom a la terrassa, aprofitant la treva d’un dia ennuvolat. Com cada vespre. Les rutines no es canvien per un xoc de trens que se sent llunyà i aliè. A l’Hospitalet, les ruptures, en intimitat, mai en un bar sorollós.

Tant el Quim com el Faustino, quiosquer i taxista, experts termòmetres de la ciutat, hi coincidien. “He tingut un parell de converses amb clients, però no hi ha gaire interès”, explicava el Faustino mentre seguia el ciclisme per la ràdio. “Aquí no”, puntualitzava. “A mi m’interessen més els Simpson. Quan he anat a dinar i han acabat, he tornat al taxi. Passarà el que vulgui Madrid perquè és més fort. I la culpa és seva. Aquí tots pensem igual”, deia convençut aquest veterà taxista.

Més culpa catalana hi veien el César i els dos Juans, tres jubilats aterrats a Catalunya quan eren joves. El César va arribar d’Àlaba fa 50 anys. Durant el matí va seguir “una mica” les “pallassades” del Parlament i tenia clar que a la seva ciutat l’1-O no es votarà: “L’Hospitalet és socialista”. Això sí, tot i no sentir-se català, s’indignava amb els comentaris bèl·lics del Juan: “Si hi ha independència vindran els andalusos amb les destrals i els independentistes hauran de marxar a França”.

Menys dramàtic ho veien els més joves, entre canyes a la rambla, i després d’haver seguit de cua d’ull el debat durant la migdiada. “No hi ha un xoc de trens, i aquí a l’Hospitalet menys, però sí que s’estan creant grups. Passa a la universitat. I hi ha conflictes familiars”, deia el David. Tant ell com el Carlos i el Miquel són partidaris del dret a decidir, però només l’últim votarà l’1-O.

Ahir va regnar la indiferència. La Vuelta, els Simpson i sobretot les terrasses van guanyar l’espectacle del Parlament. Ni la mateixa alcadessa, Núria Marín, podia seguir al detall què passava al ple. “Com va?”, preguntava sortint del consistori després d’una llarga reunió amb els veïns de Gran Via Sud, i pendent d’una trucada al marit per posar-la al dia. Política de proximitat, mentre el país decidia el seu futur. Per a l’alcadessa, bategant al mateix ritme que la seva ciutat, ahir va ser un dimecres més, absoluta normalitat en un dia històric.

Els gironins prefereixen mirar el final de la pel·lícula

Passejant pel Barri Vell de Girona ningú no hauria dit que ahir era un dia històric per al país. Entre la pluja que va caure tota la tarda i que ja són molts els dies històrics acumulats, l’ambient pels carrers era de plena normalitat i només en un bar del centre, el Parèn(t)esi, es podia seguir el debat al Parlament. Però fins i tot aquí, a mitja tarda, ja no quedava cap client. “Al matí sí que hi havia més gent seguint-ho, però crec que s’han cansat amb tants crits. La gent vol que passi alguna cosa i que canviï l’escenari”, apuntava el propietari, Albert Nuez. Ni tan sols els partits polítics o les entitats sobiranistes van preparar cap acte especial a la ciutat per seguir l’activitat parlamentària.

“Soc independentista però estic molt avorrida del Procés i ja he tocat fons”, reconeixia la Sònia Sala, de 30 anys, que ahir va sortir a fer un cafè amb una amiga. A la taula del seu costat seien en Joan Busquets i la Conxita Bruguera, de 65 i 63 anys i veïns d’Osor, que cada dimecres baixen a la capital “a fer d’avis de les netes de Girona”. Al matí sí que han estat pendents de la televisió, però ara han fet una pausa. “És que s’allarga massa, tot el matí discutint quan ja se sap què passarà al final”, indica en Joan. Però per a la Conxita sí que ha servit d’una cosa. “Per deixar al descobert que ens estimen poc i que no ens volen”, diu en referència al govern espanyol i a la seva resposta a la llei del referèndum.

Uns metres més enllà, un grup de nois i noies de 13 anys criden i ballen pel mig de la plaça Independència. Celebren l’aniversari de la Marta totalment aliens a les discussions legals sobre la convocatòria. “No entenc ben bé què feien avui… Per a què serveix?”, es preguntaven mentre continuaven amb la celebració.

L’ambient es tan poc processista que ni a la Catalano Taverna, on el seu lema és “Lluitem per la independència”, feien seguiment del debat perquè preferien tenir música de fons. Just per davant passa la Conxita Planas, veïna de Salt de 62 anys, molt empipada. “És una injustícia tan gran... Tot el que fa Rajoy és per fer-nos la punyeta, posa traves a tot, i tot li sembla malament!”, remugava mentre admetia que es va posar tan nerviosa que va optar per passar la tarda al cinema per abaixar les pulsacions.

“Un xou a l’espanyola”

L’únic que pel carrer segueix el debat és en Jaume Peral, de 72 anys, que passeja amb un transistor de ràdio, dels de tota la vida que van amb piles, amb el volum ben alt. Només l’abaixa per dir-me una frase: “No em vull perdre ni un moment, però nena, això sembla més un xou a l’espanyola: només que criden i es barallen!”

La gent estava tan esgotada de les discussions per minúcies legals que alguns ja havien desconnectat a mig debat. És el cas del veí de Celrà Salvador Beramendi, que, als seus 70 anys, té ben clar què faria: “He apagat el televisor perquè aquesta colla de botiflers m’han posat negre! Al final entraré jo amb els tancs i declararé la independència”. Una mostra que la pel·lícula s’allargava tant que, fins i tot a Girona -territori per excel·lència independentista- prefereixen saltar-se l’argument i veure directament el final.

Etiquetes

Més continguts de