26 de juny: una partida que tothom pensa que pot guanyar

BarcelonaMariano Rajoy: El candidat impassible que vol aplegar el vot d’ordre contra l’esquerra

A FAVOR

Quan el 22 de gener Mariano Rajoy va sortir-se del guió previst, que consistia a presentar-se al debat d’investidura per així pressionar el PSOE i C’s, i va adoptar l’estratègia de l’esfinx, és a dir, quedar-se quiet i esperar el fracàs dels altres, el pànic es va estendre a les files del PP. Rajoy feia una cosa que tots els manuals de comunicació política desaconsellen: abandonar l’escena i cedir el protagonisme a un altre. Però Rajoy ho veia d’una altra manera. Ell no es desgastaria mentre que Sánchez, o qui fos, aniria fent tombarelles d’un costat a l’altre perdent credibilitat i prestigi a cada bugada.

El PP considera ara que el temps ha donat la raó a Rajoy, que davant el guirigall de l’esquerra es presenta com l’únic valor segur per a l’electorat més conservador, aquell que no vol experiments, que és especialment sensible a la idea que un govern feble pot posar en risc la recuperació econòmica i que, en última instància, pot castigar Ciutadans per haver fet pinya amb el PSOE contra don Mariano.

EN CONTRA

El 26 de gener, tres dies després que Rajoy declinés l’oferta del rei per presentar-se al ple d’investidura, va esclatar l’anomenat cas Taula amb la detenció del que havia sigut l’home fort del PP a la província de València, Alfonso Rus. Aquell va ser l’inici de la desintegració de tota l’estructura del PP valencià, amb 23 detencions i desenes d’escorcolls. Les gravacions d’una regidora a l’Ajuntament de València en què admetia les trampes del partit per blanquejar diners i la “corrupció política total” amb què funcionava van posar a la picota un altre dels tòtems del PP valencià, Rita Barberá.

Rajoy, doncs, ja no podrà comptar amb el graner de vots valencià si hi ha eleccions, i també pot ser castigat pel reguitzell d’altres casos que l’han esquitxat des del 20-D: l’escorcoll de la seu del PP madrileny per la Púnica, que van portar Aguirre a dimitir dels càrrecs orgànics; la imputació d’Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, per blanqueig; el processament de l’expresident de la Diputació d’Alacant,...i els últims dies, la detenció de l’alcalde de Granada, la multa d’Hisenda a Aznar i la dimissió del ministre Soria pels papers de Panamà. Quin serà el pròxim cas?

Pedro Sánchez: Una estratègia basada a provocar l’afebliment electoral de Podem

A FAVOR

El 2 de març al migdia Pedro Sánchez començava el seu discurs d’investidura. Al Congrés de Diputats es respirava tensió a l’ambient. Quan va acabar, la bancada socialista es va aixecar a aplaudir a l’uníson de manera rabiosa, satisfeta per l’actuació del seu líder, que per fi els havia aportat una dosi d’autoestima després d’haver obtingut els pitjors resultats de la història de partit i dels dubtes per l’arriscada jugada de Sánchez de pactar un programa de govern amb Ciutadans. Dos dies després, consumat el fracàs de la investidura, Sánchez va clamar: “Iglesias ha traït els milions de votants de Podem que van votar pel canvi”. A partir d’aquell moment, l’estratègia del PSOE ha sigut molt clara: culpar Podem de la continuïtat de Rajoy com a president en funcions i de la repetició de les eleccions. Aquesta ofensiva ha fet aflorar les disputes internes a Podem entre errejonistesi pablistes i ha sumit la formació lila en un cert desconcert. A Ferraz consideren que si aconsegueixen debilitar Podem i atreure part dels seus votants poden tornar a ser una alternativa, ja que també creuen que Sánchez s’ha consolidat com a líder polític davant l’opinió pública i que Iglesias s’ha desgastat.

EN CONTRA

El PSOE va fer la campanya del 20-D acusant Ciutadans de ser la “versió augmentada i corregida del PP” (Patxi López dixit ), però després no ha dubtat a negociar-hi per arribar a un acord abans que fer-ho amb una formació d’esquerres com Podem. En aquest acord, per exemple, el PSOE posposa la derogació de la reforma laboral del PP, que era un dels seus compromisos de campanya, i es compromet a suprimir les diputacions provincials.

Els socialistes hauran de fer campanya sense atacar Ciutadans per la dreta i amb un ull posat en Podem, que els retraurà el seu pacte amb els liberals. El risc per als socialistes és perdre l’electorat més d’esquerres, aquell que esperava que es prioritzés un pacte amb els d’Iglesias i que no entén l’entesa amb un Rivera que fins fa quatre dies era la “marca blanca del PP” i ara és un “soci progressista”.

Pablo Iglesias: Atacar el PSOE pel seu pacte amb C’s com a via per obtenir el ‘sorpasso’

A FAVOR

Pablo Iglesias espera exhibir demà un ampli rebuig de la militància de Podem a l’acord Iglesias-Rivera per blindar-se dels atacs del PSOE i llançar-se a la jugular dels socialistes pel seu pacte amb els liberals. El tàndem Iglesias-Errejón creu que estan en condicions de guanyar la batalla del relat i fer el mos definitiu a l’electorat socialista per fer el s orpasso i situar-se com a força hegemònica de l’esquerra. La clau és presentar Pedro Sánchez com un presoner dels seus barons i de l’establishment, que no li ha deixat ni iniciar una negociació seriosa amb Podem per arribar a un acord.

D’altra banda, Iglesias confia en la força de En Comú Podem a Catalunya, que ha aconseguit arrabassar la bandera del referèndum als independentistes i té en Ada Colau un actiu indiscutible, i de Compromís al País Valencià, on el carisma de Mónica Oltra els fa aspirar a superar el PP. Si, a més, sumen els dos milions de vots d’Esquerra Unida creuen que ho tenen a tocar.

EN CONTRA

Coincidint amb les discussions de la investidura Podem ha passat la crisi orgànica més greu de la seva curta història amb la destitució fulminant per part d’Iglesias del secretari d’organització, Sergio Pascual, mà dreta d’Errejón. El divorci entre les dues principals cares visibles de Podem és el principal handicap de cara a una repetició electoral. El cisma encara es pot agreujar a causa del debat sobre si Podem ha d’anar a les eleccions amb IU (com vol Iglesias) o no (com vol Errejón).

A més de les disputes internes, Iglesias ha comès alguns errors en el procés de negociacions que li poden sortir cars. Així, per exemple, li pot passar factura que es postulés com a vicepresident (el PSOE es va afanyar a acusar-lo d’estar preocupat només per les cadires) amb unes àmplies atribucions (RTVE, CNI, etc.), cosa que ha intensificat la imatge d’“arrogant” (Colau dixit ) que se li atribueix.

Però la clau és desfer-se de l’etiqueta de radicals que tant PP com PSOE i C’s els pengen (Errejón admet que han de construir una imatge més “amable”) i que han intentat contrarestar amb cessions programàtiques al PSOE i a C’s.

Albert Rivera: El rostre dialogant que aspira a seduir l’elector centrista dels dos grans

A FAVOR

En una Espanya bipartidista en blanc i negre, Rivera ha aconseguit fer un espai per al gris, per al centre polític, una etiqueta política oblidada des dels temps de la UCD d’Adolfo Suárez, el seu referent. El polític català creu que ha posicionat Ciutadans com la frontissa que Espanya necessita per forjar acords, s’ha convertit en el paladí del diàleg i ha fet servir guant de seda amb el PP però no amb Rajoy, a qui demana que plegui, conscient de la mala imatge del president. Amb aquesta estratègia busca atreure el vot centrista de PP i PSOE i s’ha guanyat suports aparentment contradictoris com el del diari més venut a Espanya, El País, el rotatiu de capçalera de la vella guàrdia socialista, i de veus de l’extrema dreta anti-Rajoy com Aleix Vidal-Quadras o Jiménez Losantos, que li agraeixen haver evitat l’entesa PSOE-Podem.

Durant aquest temps, Ciutadans ha aprofitat per augmentar el nombre de cares conegudes més enllà de Rivera (Girauta, Arrimadas, Villegas, Hervías...) i consolidar una estructura territorial que en les anteriors eleccions encara era molt feble. Tot plegat per encarar amb garanties la repetició de les eleccions.

EN CONTRA

L’última setmana de la passada campanya electoral Albert Rivera va llançar un missatge als votants del PP: “No formaré part de cap pacte contra el partit guanyador”. Era una manera de tranquil·litzar els votants que esperaven un acord de centredreta PP-Ciutadans. El seu pacte amb Pedro Sánchez, i sobretot la reunió a tres amb Podem, encara que acabés sense entesa, signifiquen un incompliment flagrant d’aquesta promesa.

Una part dels antics votants populars que havien apostat per Rivera es poden sentir enganyats pel seu acostament al PSOE, al qual, recordem-ho, dóna suport a Andalusia. D’alguna manera, doncs, Ciutadans ha trencat l’equidistància apostant per un pacte amb el PSOE i no amb el PP (és veritat que l’argument és que Rajoy va renunciar a la investidura) i ara ho fia tot a la renúncia del candidat popular. Sense Rajoy, C’s pot recuperar l’equidistància, però amb ell queda lligat al PSOE.