Publicitat
Publicitat

PERFIL

García Albiol, de pivot tou a ariet contra l’independentisme

El diputat ha empeltat de bel·ligerància el discurs del PP per guanyar la notorietat que li neguen les urnes

El primer que va fer Xavier García Albiol com a alcalde de Badalona va ser desobeir la policia local. Acabava de rebre la vara d’alcalde després d’un ple tens, i els agents que hi havia a l’Ajuntament intentaven convèncer-lo de no sortir al balcó a saludar una plaça de la Vila dividida des de primera hora del matí entre seguidors i detractors del dirigent popular. Albiol va acabar imposant la seva llei i va sortir a saludar mentre esquivava rodanxes de xoriço i algun encenedor. Una de les persones que l’acompanyava en aquell balcó explica que va passar por. Ell, en canvi, somreia ufanós i mostrava la vara als seus, sí, però sobretot als que l’increpaven.

L’anècdota il·lustra el caràcter de l’ara coordinador general del PP a Catalunya, acostumat a no immutar-se mentre al seu voltant volen les crítiques i a no deixar que res s’interposi en els seus objectius. No sempre ha sigut així. Aíto García Reneses, que el va arribar a entrenar quan jugava al júnior del Joventut, l’ha recordat en alguna ocasió com un pivot tou que “no es pegava amb ningú”. La política ha endurit Albiol, que ha fet de les polèmiques el seu trampolí. “És prou valent per assumir el seu discurs i entomar els atacs”, admet un adversari seu durant anys al plenari badaloní. D’altres, però, subratllen que la línia entre la valentia i la temeritat és molt fina. Tan fina com la que separa la contundència i l’excés. L’estirabot i els jutjats.

La visita a la Ciutat de la Justícia per haver repartit pamflets xenòfobs és una altra escena que explica la pell dura d’Albiol, capaç de convertir un episodi com aquell en un acte més de la seva campanya. El jutge el va absoldre i el partit el va encimbellar. Són molts els companys de partit que dubten que l’ara líder del PP al Parlament hagués arribat on és sense els escàndols que van envoltar el seu ascens a Badalona i que van projectar la seva imatge més enllà de la ciutat. Albiol, que el 1991, amb 24 anys, era l’únic regidor del PP al municipi, va fer-se un fart de trepitjar el carrer fins que va detectar el filó que el podia portar a l’alcaldia. I un cop va creure que l’havia trobat, no va tenir escrúpols per posar en pràctica el seu pla. Amb el permís del partit, va exportar a Catalunya un discurs a estones proper al lepenisme amb què jugava obertament a vincular immigració i delinqüència.

“Sóc un alcalde populista, però en el bon sentit de la paraula”, admetia el dirigent popular fa un any i mig en una entrevista. Els que el defensen descarten que sigui xenòfob. “Més que populista és pragmàtic, identifica un problema i intenta convertir-se en la solució”, apunta un company seu al Parlament per descriure el seu oportunisme. “Si en comptes de la immigració hagués cregut que el que donava vots era l’estat dels carrers, hauria fet un altre discurs”, assenyala un veí de Badalona que el coneix bé.

L’estratègia el va portar a ser alcalde el 2011, però també li va limitar les aliances. Quatre anys més tard va tornar a guanyar les eleccions i fins i tot va millorar resultats, però un pacte d’esquerres li va barrar el pas de l’alcaldia. Allò el va deixar a la rampa de sortida per substituir Alícia Sánchez-Camacho al capdavant del PP a Catalunya. El 28 de juliol del 2015 es va convertir en el candidat dels populars a les eleccions del 27-S, en el revulsiu que havia d’evitar la desfeta que pronosticaven les enquestes. Va perdre vuit diputats, però al partit ningú discuteix que serà el nou president quan finalment -un cop es resolgui la investidura a Espanya- el PP a Catalunya pugui celebrar el seu congrés.

Les primeres mancances

I com serà el seu lideratge? “No és algú amb qui mantenir un debat ideològic, no li interessa cultivar-se”, apunta un company de l’executiva del PP. Els primers compassos al Parlament han deixat en evidència altres mancances. “No és un gran orador, ja ho sabíem quan el vam escollir”, afegeix un regidor del partit. Tanmateix, el PP confia en ell per recuperar terreny en la política catalana retallant l’espai perdut amb Ciutadans. Com? Erigint-se en l’assot del procés sobiranista. Tot i seure a les últimes files de l’hemicicle, Albiol ha aconseguit protagonitzar algunes de les sessions de control al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i no ha dubtat fins i tot a enfrontar-se a ministres com Luis de Guindos si ha cregut que eren massa tous amb la Generalitat.

“Vull que el missatge el pugui entendre la meva mare”, repeteix incansable als seus col·laboradors. Ho denoten frases com el seu “s’ha acabat la broma” per anunciar la reforma de la llei del Tribunal Constitucional (TC). Ha arraconat el discurs sobre la immigració, però la fórmula és similar. Contundència verbal, fins i tot, si cal, fregant els límits amb comparacions hiperbòliques entre Franco i l’independentisme. Albiol és feliç quan crea polèmica. Sap que és la seva via cap a l’èxit, i no li importen les conseqüències.

Més continguts de