On va anar el vot independentista el 20-D?

En la recta final de la campanya electoral del 20-D, l’ANC i Òmnium Cultural van decidir prendre partit i intentar mobilitzar el votant independentista. Les entitats, tan actives el 27-S, havien tingut un paper discret fins que algunes enquestes van començar a predir la victòria dels partits amb vincles amb formacions estatals. La percepció era que l’independentisme estava desmobilitzat: les llargues i encara obertes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, la creixent força de Podem durant la campanya i el fet que la dinàmica estatal s’imposés per sobre de la lògica catalana van posar en estat d’alerta el món independentista.

Una part d’aquests temors es van confirmar la nit electoral. ERC i Democràcia i Llibertat (DL) sumaven un total d’1.164.790 vots, una xifra que quedava per sota de l’1.258.508 paperetes rebudes en les eleccions el 2011 (però per sobre de l’1.070.957 vots del 2008 al Congrés). I, sobretot, molt lluny dels gairebé dos milions de vots independentistes que van aglutinar Junts pel Sí i la CUP en les eleccions del 27 de setembre. Dit d’una altra manera, DL i ERC van rebre quasi mig milió de vots menys que Junts pel Sí i, si s’hi sumen els suports de la CUP, l’independentisme ha obtingut uns 800.000 vots menys. On es perden aquests vots i cap on van anar aquests antics votants?

Desmobilització homogènia

De fet, el retrocés independentista es dóna de manera sorprenentment equilibrada arreu del territori. Si ens fixem en la pèrdua de vots per circumscripcions veiem com a Barcelona, en comparació amb el 27-S, es perden un total de 578.147 vots, cosa que representa un decreixement de 16,5 punts percentuals (del 44,4% al 27,7%). De manera molt similar, a Tarragona la caiguda és de 16,2 punts percentuals, a Lleida de 16,8 punts i finalment a Girona de 16,2 punts percentuals. Una caiguda, en definitiva, molt homogènia arreu del territori que, tanmateix, pot venir explicada per dos factors ben diferenciats. D’una banda, per la desmobilització d’una part de l’electorat independentista que hauria decidit no anar a votar en aquestes eleccions. I de l’altra, pel canvi de vot en favor d’En Comú Podem, que durant la campanya va fer de la defensa del referèndum una de les seves pedres de toc.

Un dels primers elements que sembla que han passat factura és l’apatia de cert electorat independentista. El desgast fruit d’un període intens d’hipermobilització sembla que n’ha afectat una part. Tanmateix, l’increment de l’abstenció no es reparteix homogèniament arreu del territori, sinó que és especialment més marcat en aquelles comarques on l’independentisme és més fort -tot i que no necessàriament allà on la CUP té més suport-. De fet, si tornem a desagregar els resultats per circumscripcions veiem com, mentre que el decreixement de la participació a Barcelona és de tan sols 2,95 punts percentuals, el valor s’incrementa fins a 5,68 punts en el cas de Tarragona, 6,91 punts a Lleida i 8,5 punts a Girona. En el cas de Girona passa d’haver sigut la demarcació més participativa el 27-S a la penúltima, només superada per la tradicionalment més abstencionista Lleida.

Un fenomen clàssic a Catalunya en el camp del comportament electoral ha sigut el del vot dual, pel qual determinades persones tradicionalment votaven un partit diferent a les eleccions al Parlament de Catalunya respecte a les del Congrés de Diputats. D’una banda, mentre que a les eleccions catalanes votaven partits d’àmbit català (principalment CiU i, amb menys importància, ERC), a les eleccions espanyoles es decantaven per partits d’àmbit estatal. L’històric benefactor d’aquest comportament havia sigut el PSC, que va guanyar totes les eleccions espanyoles a Catalunya des del 1977 fins al 2008. La situació política, però, ha canviat radicalment en els darrers anys fins al punt que el 2011 el fenomen del vot dual havia quedat relativament minvat i molt repartit entre diverses formacions.

Tanmateix, arran de les eleccions de diumenge, sembla que el vot dual ha tornat amb força, i que aquest cop s’ha concentrat amb un nou i principal benefactor: En Comú Podem. Desagregant els resultats per circumscripció, els guanys d’aquesta formació han estat marcadament diferenciats: mentre que a Barcelona ha guanyat 454.362 vots i 16,8 punts percentuals, el guany a Tarragona ha sigut de 14,2 punts, força superior al seu increment a Girona, d’11,5 punts, i a Lleida, d’11 punts -amb els resultats de Catalunya Sí que es Pot del 27-S de referència.

Amb tot, no es pot afirmar, però, que l’increment de vots d’En Comú Podem vingui exclusivament d’exvotants independentistes. Per contra, aquest increment també podria venir de persones que el 27-S havien votat C’s, especialment a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, on el percentatge de vots que perd el partit unionista (5,3 i 5,2 punts percentuals, respectivament) no compensa el que el PP augmenta (2,4 i 3,3 punts). En el cas de Lleida i Girona, però, el que perd C’s sí que es correspon en gran mesura amb el que guanya el PP.

Acabant de lligar caps

La manca de dades d’una enquesta postelectoral fa molt complicat dir quin ha sigut el comportament del votant independentista del 27-S en les eleccions espanyoles. Hi ha, tanmateix, evidències que apunten a comportaments diferenciats per circumscripcions. Així, tot i que la pèrdua de vots dels partits independentistes és homogènia arreu del país -i se situa prop dels 16 punts percentuals-, el decreixement de la participació és molt més important en els feus tradicionals de l’independentisme, mentre que l’increment d’En Comú Podem es dóna principalment allà on l’independentisme és més dèbil -a Tarragona i principalment Barcelona-. Així, la foto final ens permet concloure que l’independentisme s’ha comportat diferent en funció del territori -abstenint-se o fent vot dual- tot i que això no s’hagi vist reflectit específicament en els resultats finals.