Ahir vaig tenir la santa paciència de mirar-me tots (i quan dic tots, vull dir tots ) els programes de matí de les televisions espanyoles. I, com que no en vaig tenir prou, després vaig mirar-me tots els informatius ( tots ). I, sap per què? Buscava la imatge de la detenció d’algun dels implicats en l’operació Púnica (bonic nom, d’altra banda). I sap quantes en vaig veure? Zero. Cap. Ni una. Res de res, de res, com el cervell de la tal Vicky. Sí, ja ho sé allò de les formes i el fons i el bla, bla, però miri, aquí qui més qui menys ja s’afaita (o es depila) i hem de començar a dir segons quines coses perquè no ens prenguin per més tòtils del que és necessari.
¿Vostè recorda el dia del cas Oleguer Pujol? Els periodistes eren a la porta de casa seva abans que la policia. I com que no crec que fos la canallesca qui truqués als homes de Jorge, m’apunto al que va dir el poeta: si és blanc, té nata i va en ampolla, a veure si deu ser llet. Ei, i que sí, que potser Oleguer Pujol és molt culpable, com també pot no ser-ho. Perquè jo recordo el que va passar el 27 d’octubre del 2009. La Guàrdia Civil, fortament armada i amb armilles antibales, va envoltar l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Cas Pretòria, en van dir. I, cinc anys després, què? I, ho sento molt, però denunciar els muntatges mediàtics no és cap cortina de fum. La corrupció és una cosa i el teatret n’és una altra.
En un país on un jutge diu que té proves que el partit governant paga en negre les obres a la seva seu o que compra periodistes perquè defensin teories conspiratives de l’11-M, les formes són molt, però mooolt importants.
