L’IMMENS MAL MORAL que està causant l’atur ens aboca a preguntar-nos si el mercat de treball òptim és sempre el més productiu: el que es deslocalitza -si és més barat fer-ho a fora fem-ho a fora- i es tecnifica -si ho pot fer una màquina que ho faci una màquina.
Obeir aquest dogma enriqueix molt uns pocs, però crea cohesió? La teoria era deixar als rics ser més rics per acabar prosperant tots. Però la pràctica està sent que, mentre els rics es fan riquíssims, un munt de gent s’enfonsa en la misèria i la depressió.
Ningú pot dubtar que les màquines que estalvien cadenes laborals com les que retratava Chaplin a Temps moderns ens humanitzen. ¿Ens humanitzen, però, els braçalets de teleassistència per a gent sola i invàlida que estalvien cuidadors?
Sempre ens havíem dit que quan la tecnologia avancés gaudiríem d’un lleure que ens realitzaria plenament. I ara no només veiem que el lleure no es paga sinó que algunes de les feines que la tecnologia ens pren -feines de contacte fetes amb afecte- eren teràpies bàsiques per al nostre benestar.
Menjar el que es conrea a prop nostre i s’adoba amb l’estima de treballar pels teus no optimitza la productivitat, però segurament ens civilitza. No és només que els adobs productius deixin per pagar un terrible llegat ecològic, no és només que el menjar no tingui gust després de llargs viatges en congeladors, és molt pitjor: és que deixem de ser una comunitat en el sentit més profund del terme.
Posar la tecnologia al nostre servei també vol dir impedir-li ocupar les feines que han de fer les persones. Fer allà el que es pot fer aquí surt caríssim -en termes d’autèntic benestar- quan la feina que dignificava passa a arrabassar la dignitat.
Potser el millor negoci, encara que sigui anatema en el credo neoliberal, és fer més redundant i menys productiva la feina que fent-la ens sentim millor.
