Doctorow, el gran cronista dels Estats Units

PalmaQuan encara exercia de gran patriarca de la crítica literària occidental, Harold Bloom va afirmar que els novel·listes vius més importants dels Estats Units eren Philip Roth, Don DeLillo, Thomas Pynchon i Cormac McCarthy. Eren molts els lectors d’arreu del món que consideraven que, com a mínim, faltava un nom a la selecta llista: Edgar Lawrence Doctorow, l’autor de novel·les tan imprescindibles com Ragtime i La gran marxa, que ahir va morir a Nova York, la seva ciutat natal i l’escenari de molts dels seus llibres.

Doctorow, que tenia 84 anys, deixa un llegat literari impressionant: una dotzena de novel·les (traduïdes a més de trenta idiomes i guardonades amb alguns dels premis més prestigiosos), quatre reculls de relats, una obra de teatre i diverses miscel·lànies d’articles sobre llibres i sobre altres temes de caràcter més sociopolític, en què comenta l’actualitat mostrant les seves conviccions progressistes, “de socialdemòcrata pragmàtic -així va descriure’s ell mateix- recelós del fervor ideològic”. En català, set dels títols més emblemàtics de Doctorow han sigut publicats per Edicions de 1984, en traduccions de Julià de Jòdar i, sobretot, de Maria Iniesta i Agulló.

Nascut l’any 1931 al barri del Bronx, en una família jueva procedent de Rússia, Doctorow va treballar de lector de guions per a una productora cinematogràfica, primer, i com a editor, després, abans de consagrar-se plenament a l’escriptura. Les seves obres, d’una riquesa tècnica prodigiosa però sempre al servei de l’eficàcia narrativa, s’insereixen dins una de les tradicions més clàssiques i conreades de la literatura nord-americana. És la tradició integrada per aquells autors, hereus directes de la gran novel·lística europea del segle XIX, que estan obsedits a escorcollar la turbulenta ànima del seu país i ho fan pouant en la història, ja sigui a partir de l’exhaustiva reconstrucció realista de tota una època o mitjançant la recuperació d’un episodi concret, sovint mig oblidat o difuminat pel mite.

Un crític va dir un cop que, amb les novel·les de Doctorow, es podrien explicar els últims 140 anys d’història dels Estats Units. És cert, només caldria canviar l’ordre de publicació per l’ordre cronològic i tindríem un fresc que abastaria des de la Guerra de Secessió (1861-1865) -un tema que va tractar a La gran marxa (2005)- fins al traumàtic impacte dels atemptats de l’11-S de l’any 2001 -que va tocar amb el·líptica subtilesa, però amb una contundència escruixidora, a El cervell de l’Andrew (2014), la seva última novel·la-. Entremig també tindríem retrats panoràmics, polifònics i populosos dels EUA anteriors a la Primera Guerra Mundial ( Ragtime, 1975), de la Gran Depressió (Billy Bathgate, 1989) i de la Guerra Freda ( El llibre de Daniel, 1971).

Simulacres històrics

A pesar d’inserir-se dins una tradició típicament nord-americana, la novel·lística d’E.L. Doctorow és una de les més singulars i audaces de la segona meitat del segle XX. La singularitat prové del fet que, si bé els seus objectius literaris són compartits amb molts altres autors, l’estratègia narrativa que fa servir per assolir-los és única. Lluny d’aspirar a la reproducció tan creïble i fiable com es pugui del passat, Doctorow opta per fabular sobre la història, per manipular-la, per defugir les veritats presumptament literals del que (en teoria) va succeir a fi de crear una realitat paral·lela en què la veritat de la ficció i la de la història conviuen, se solapen o es posen en dubte mútuament.

Així, en l’obra de Doctorow hi ha personatges històrics reals -el mag Houdini, l’anarquista Emma Goldman, el gàngster Dutch Schultz- que visiten llocs on mai no van anar en vida, que tenen relacions determinants amb personatges de ficció o que fins i tot moren uns anys més tard del que moriren en la realitat.

És el cas dels protagonistes d’ Homer i Langley (2009), dos germans multimilionaris, víctimes de la síndrome de Diògenes, que van viure reclosos a la seva mansió de Harlem. Si bé moriren el 1947, Doctorow els allarga la vida a la novel·la perquè vol contar, a través de la seva mirada, la Guerra del Vietnam i el naixement del hippisme. Aquesta tergiversació de la història li va valer dures crítiques, a Doctorow, per exemple de John Updike. Ell sempre se’n va defensar dient que això de retratar personatges reals prenent-se llicències creatives ja ho van fer Shakespeare amb molts reis anglesos, Dumas amb el cardenal Richelieu i Tolstoi amb Napoleó. Un cop li preguntaren com s’havia documentat per escriure sobre el magnat J.P. Morgan. La seva resposta va ser que n’havia mirat molt de temps una fotografia.

Per a Doctorow concebre les novel·les com a simulacres de cròniques històriques o recreacions lleument falsejades d’uns fets reals és una manera de donar preeminència a la lògica de la ficció enfront del relat presumptament oficial (sempre dubtós) del que va succeir. També és la manera que té d’enfocar amb una mirada més personal un dels seus temes predilectes: la difícil relació entre l’individu, anònim o cèlebre, i la història en majúscules. Per història en majúscules s’ha d’entendre la que es pateix, o contra la qual es lluita, per raons de raça, de sexe, de classe, de religió o d’ideologia. Sigui com sigui, la principal proesa literària de Doctorow ha estat construir unes novel·les en què l’èpica de la peripècia col·lectiva resulta indestriable de la intimitat convulsa dels individus que en formen part. Se n’ha anat un dels grans.

Les tres grans novel·les de Doctorow

‘Billy Bathgate’ (1989)

Novel·la iniciàtica protagonitzada i narrada per un noi de 15 anys, Billy Behan, que és adoptat pel mític i temible gàngster Dutch Schultz. Són els anys de la llei seca, quan el crim organitzat fa trontollar els EUA. També va ser adaptada al cinema, per Robert Benton, el 1991.

‘Ragtime’ (1975)

Amb la frescor i la llibertat estructural del jazz, conta la història de tres famílies diferents en la Nova York de principis del segle XX. Hi recrea una societat sacsejada per una voràgine de canvis demogràfics, polítics, morals i racials. Adaptada al cinema per Milos Forman el 1981.

‘La gran marxa’

El Doctorow més èpic i sanguinari. Narra la campanya de terra cremada que el general Sherman va dirigir contra l’estat confederat de Geòrgia -saqueig de ciutats, destrucció de plantacions, alliberament d’esclaus- a les acaballes de la guerra civil nord-americana. Magistral.