SÓC IMPACIENT, molt. Ho reconec jo i ho pateixen els altres. Ho dic com un dels adjectius que em descriuen i en la categoria indubtable de defecte. Perquè no és que m’impacienti per coses importants i urgents. Em puc posar nerviós també per coses irrellevants que no tenen cap pressa. L’exemple més evident són els vídeos que cada dia deixo de veure perquè apareix una rodeta que m’indica que allò trigarà uns segons, i jo fujo corrents. El que més m’inquieta és que cada dia ho sóc més. Té lògica vital, perquè els defectes s’agreugen amb l’edat, però no té lògica real, perquè el món cada cop va més de pressa. Jo era un noi desconnectat del món als Hostalets de Balenyà que quan volia buscar un llibre havia d’esperar un tren que s’aturés al baixador, anar a Vic i a veure si tenia sort. I ara tinc a un clic tots els llibres del món. Era un nen que vaig veure arribar les cabines de telèfon al poble, i ara envio un whatsapp a l’altra punta del món i rebo la resposta en un segon. I per què si en lloc d’un segon són dos em desanimo, m’entristeixo, em poso histèric? El meu problema no té a veure amb la velocitat sinó amb la poca tolerància a l’espera: necessito una solució diferent. I la vull ràpid, esclar. Per alguna cosa el meu acudit preferit és “Déu meu doneu-me paciència però ja” i per alguna cosa, tot i la lucidesa amb què em sento ridícul admetent tanta feblesa, si ara quan guardi els canvis l’ordinador m’obsequia amb la típica rodeta com dient que s’ho està pensant, us juro que no responc de mi.
