L’Europa de després de la crisi grega

La cancellera Angela Merkel i el president francès François Hollande van sortir ahir a rebaixar la tensió amb Grècia. La porta de la negociació “està clarament oberta”, va dir Merkel. El Banc Central Europeu (BCE) també va decidir no tancar l’aixeta als bancs hel·lens. El missatge és clar: després de la tempesta, tranquil·litat i bons aliments. És el que tocava. El pols ha sigut dur i ara és l’hora de reconduir-lo. Des de la desesperació, el govern grec de Tsipras ha jugat fort i la població l’ha seguit. Quan tens poc a perdre, ja no et preocupa tant arriscar. Al final, la duresa exhibida des de Brussel·les i Berlín durant la breu i caòtica campanya del referèndum grec, amb corralito inclòs, ha resultat contraproduent. No es pot dir que Grècia n’hagi sortit pròpiament vencedora, però sí dignificada i amb una millor posició per negociar. En qualsevol cas, sobretot el que ha passat és que la posició de força de l’Europa creditora ha quedat en entredit. El discurs de la por no ha funcionat. El discurs que ha guanyat és el de la democràcia, el de la voluntat popular. Ha guanyat la política.

El resultat és que ara, a uns i altres no els queda més remei que buscar un acord polític, un acord, per cert, que ja tenien a tocar quan van trencar el diàleg. Sens dubte, tornarà a ser difícil. Però Tsipras va saber ser ahir un digne vencedor oferint, ja d’entrada, un petit sacrifici: l’adéu del seu discutit ministre de Finances, Iannis Varufakis. També Merkel i Hollande van saber entomar el tràngol canviant de to. Són gestos necessaris per afrontar una realitat que segueix sent complicadíssima: el deute grec és descomunal i impagable i, al mateix temps, Europa necessita garantir l’estabilitat de l’euro i la viabilitat del projecte d’unitat política. Un projecte que necessàriament s’ha de basar en el respecte a les urnes, les posi qui les posi. Tot condueix, doncs, a un nou equilibri. Un trencament perjudicaria a tothom. I, com sempre, la solució bona no satisfarà a ningú del tot. Torna a ser l’hora d’asseure’s a una taula per garantir que no hi hagi europeus (en aquest cas, grecs) sense present ni futur i que no hi hagi estats (en aquest cas el grec) que no compleixin uns mínims. I no hi pot haver vencedors ni vençuts.