Més gent que mai i un missatge tan clar com els últims dos anys: la Diada del 300 aniversari del 1714 va ser ahir un massiu clam pacífic i democràtic per votar, a favor del dret a decidir. La força i la pluralitat del moviment és innegable. No es pot obviar una realitat tan contundent i persistent. La ceguesa de la classe política espanyola, especialment del govern Rajoy, cada cop resulta més inexplicable, i no només vista des d’una Barcelona mobilitzada, sinó també des de les capitals mundials. Per comparació, com més s’acosta l’hora de la veritat a Escòcia més fora de lloc queda la negativa espanyola a assajar una votació pactada. Si, d’una banda, la causa catalana encara no té grans simpaties ni suports al món, de l’altra, la immobilitat espanyola és vista com una paradoxal manera d’alimentar l’independentisme català i, per tant, de portar el plet hispànic a un perillós carreró sense sortida, que és precisament l’últim que volen els mercats o la Unió Europea, a la qual no li interessa de cap manera una crisi fronteres endins.
L’espectacular Diada, plantejada com l’avantsala del 9-N, posa doncs més pressió a totes bandes. Internament, el Govern i els partits del dret a decidir van rebre ahir un fantàstic aval al carrer, però un aval carregat d’exigència. La gent va tornar a sortir pensant que a la tercera va la vençuda, pensant que el principi del final és a prop, que ha de passar alguna cosa el 9-N. S’acosta, doncs, l’hora de la política en majúscules, la de la unitat. Tot i que la mobilització no pot afluixar, ni sembla previsible que afluixi, els pròxims mesos s’hauran de prendre decisions cabdals als despatxos.
Externament, una cosa és Madrid i una altra les cancelleries de les principals potències, on la demostració de força cívica no passarà inadvertida però on sobretot es reaccionarà a les passes polítiques que es facin a Catalunya, en funció de les quals viurem una intensificació de la batalla a l’exterior. És un terreny de joc tan difícil com decisiu: mentre que l’opinió publicada hi ha fet un cert tomb, en el camp oficial de moment guanya la prudència i l’ statu quo. Sigui com sigui, la gent empeny cap a una acceleració del procés: vénen dies decisius.
