Quan no tens arguments per convèncer els teus, et queda l’opció de demonitzar els contraris. És una tàctica del P-3 de la política i va ser inventada per motivar els propis per via estomacal. La cosa, resumida, seria: “Sí, nosaltres som corruptes, no en tenim ni idea de res, som inútils i mentim més que respirem, però... i els nostres enemics què? Es mengen els nens crus, roben la dentadura als avis i es colen a la cua de la pesca salada”.
Ho vam veure amb Arzalluz i amb Carod-Rovira, convertits en Pere Botero i Llucifer, eren la representació de tots els mals de la humanitat i sobre ells queia cada dia la ira de la premsa independentista espanyola que buscava qualsevol excusa per dir que eren ETA. Per què? 1) Del que es tracta és de tenir sempre un enemic i 2) dir que ets ETA és un plus de motivació per a la gent a la qual cal motivar. Un cop jubilats aquests dos personatges, el seu lloc l’han anat ocupant ciutadans i col·lectius diversos, alguns de normals i altres de més il·luminats. I, així, ha estat ETA la protesta del barri de Gamonal a Burgos, els miners que van marxar sobre Madrid, el moviment 15-M, els actors més “reivindicatius” -com Willy Toledo i la família Bardem-, els sindicalistes Sánchez Gordillo i Diego Cañamero, Ada Colau i ara Pablo Iglesias. Tots ells (i elles) han estat (o són) ETA. Problema (i greu)? Que per molt que l’independentisme espanyol intenti ressuscitar-la, ETA (per sort) ja no existeix. Llàstima, oi? Mira que els havia anat bé com a argument i com a negoci. Sort n’hi ha, però, que aviat li trobaran recanvi. Perquè s’hi juguen la pròpia supervivència.
