FA MOLTS ANYS, en una feina que tenia, vaig demanar de revisar les meves condicions, i em van dir que no podia ser. Al cap d’uns mesos vaig decidir fer un ultimàtum. No tot era un tema salarial, hi havia mitjans i recursos per a l’àrea de la qual m’ocupava, i vaig anar a dir que si no es podia arreglar em plantejaria buscar una altra feina. A mitja conversa vaig voler aclarir que no s’ho prenguessin com una decisió presa o una mesura de força, però que fessin l’esforç sisplau, que no és que tingués clar que me n’aniria segur, però que m’ho plantejaria molt seriosament. L’endemà em van dir que ho havien intentat i els era impossible donar-me res del que havia demanat. Res. I m’hi vaig quedar. L’atzar va fer que al cap de molt poc m’arribés una oferta d’un altre lloc (en aquella època n’hi havia, d’ofertes). M’atreia molt, i vaig dir directament que sí. El dia que vaig anar a anunciar que ho deixava, i negociar els quinze dies de rigor, just en el moment de fer-los saber que preparessin els papers, allà mateix, sense que calguessin reunions ni res, em van dir que acceptaven totes les condicions que havia demanat feia poc. No era impossible?, vaig dir. És que no volem que te’n vagis, van respondre. Em podia sentir afalagat, em valoraven. Però em vaig sentir enganyat, perquè quan m’havien dit que no podien millorar-ho no era cert, només era que no s’havien cregut el meu ultimàtum d’estar per casa. Ara no sé per què m’ha vingut al cap l’anècdota. Per cert, al final vaig marxar-ne, esclar.
