A L’ENTREVISTA a Suso de Toro, que no em cansaré de recomanar, l’escriptor condemnava l’oligarquia madrilenya que s’ha apoderat de l’Estat i es comprometia a estar amb els catalans perquè fer-ho és estar amb la democràcia. Feia un sol retret. Un, però important. Que durant dècades ens hàgim limitat a negociar amb Madrid, en lloc de parlar amb Espanya. No sé si hauria estat possible. Però hi pensava ahir, tancant la setmana en què han crescut les diferències entre els representants de partits i organitzacions. Hi pensava quan es parlava de la revolució dels somriures, però els tons eren agres i les cares tenses. Hem tancat la setmana de les exigències, les condicions, els ultimàtums. Continuaran. I es reconduirà el nou 9-N i s’aniran trobant nous acords. Seguríssim. I anirà bé, si es fa bé. Però pensava ahir en el retret de Suso de Toro sobre haver oblidat part d’Espanya perquè no ens passi amb Catalunya. Aquestes negociacions en públic no parlen a tot el país, és un debat públic, segurament ara és imprescindible, però és només entre els més convençuts. I el procés ha de dur incorporades el màxim de sensibilitats, matisos, com més registres millor, sense linxaments pel camí. Els líders s’han de posar d’acord aviat i no descuidar-se mai de mirar als ulls dels indecisos que necessiten arguments, dels que no són gens incondicionals però són demòcrates. Com ja fan molts voluntaris des de fa temps, i de bon humor. Tota la determinació, però conscients que només s’hi arriba si som molts, i hi ha gent que s’hi sumarà en funció del projecte, si té tons atractius, si a més de dir-ne revolució dels somriures ho és de debò i són somriures seductors.
