Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Petons d’una mare, el més gran del món

Perdoneu la intimitat, en aquest dia de reflexió. En les últimes sessions de ràdioteràpia, ja superades, una sèrie d’efectes secundaris combinats em van tombar, físicament. No li passa a tothom, però a mi em van deixar al llit, baldat. Vas sabent com ets de fort quan et posen a prova. L’al·licient que tenia era no fallar a aquesta cita, a l’article diari.

I llavors va trucar la mare. Des que el pare va tenir un infart conduint a la Meridiana de Barcelona, tornant de veure els quatre néts, han decidit que només trepitgen aquesta avinguda i la ciutat per causes majors, com l’11-S. I la mare va dir: et volem venir a cuidar, agafem el tren i venim, ja està decidit. Té 77 anys, està adolorida, es recupera d’una operació de pròtesi al genoll. Li costa tot, però troben la força, agafen el tren (valoreu-ne el mèrit, és la R3, la línia més maltractada per Renfe) i es presenten a casa.

Al principi se’m fa estrany, incòmode. Ara em tocaria cuidar-los jo a ells, tinc 50 anys, collons. Però la mare s’asseu al costat del llit, m’agafa la mà, em fa petons dolços. I de sobte tinc menys por, sento menys dolor. Ens cauen llàgrimes. D’emoció. Deu fer 35 anys que la mare no em curava. Se’n recorda, és un do que no es perd, un instint animal infal·lible. Màgia pura. Em vénen al cap les vegades que m’havia guarit de mals de panxa innocents posant-m’hi la mà amb delicadesa. Ara necessito la ràdio i la cirurgia i la químio: la cosa pudenta que he de fer fora del ventre és un càncer. Però també necessito petons que curen. Quina sort que hi siguis, mare.

I agraeixo de debò l’oportunitat deliciosa que aquesta puta malaltia ens ha donat per tornar-nos a sentir tan intensament mare i fill.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT