Placebo, descàrrega sonora en una nit irreverent a Cap Roig

Calella de PalafrugellVint anys de trajectòria, set discos publicats i 12 milions de còpies venudes a tot el món són una de les cartes de presentació dels Placebo del 2014. El trio britànic també conserva el títol de tenir una de les imatges més reconeixibles del panorama del rock, amb l’androgin Brian Molko com a frontman i el llarguerut i inquietant baixista Stefan Olsdal. El tatuat Steven Forrest, a la bateria, completava la fotografia. El trio aterrava al Festival de Cap Roig enmig d’una gira mundial de presentació del seu últim treball d’estudi, Loud like love (2014), en què tornen a apostar per fer acompanyar el seu punk rock amb tocs glam marca de la casa de sonoritats més electròniques. Però tot i els intents d’actualitzar el seu so, Placebo és un grup que sembla que no pot renunciar a la fórmula musical que a finals del 90 els va catapultar i que té en el disc Without you I’m nothing (1998) la seva millor representació. La falta real de novetats a nivell musical, però, no va tirar enrere un públic fidel que, tot i no omplir l’amfiteatre, va canviar el paisatge habitual amb una actitud més irreverent, indumentària informal, samarretes, texans i alguns cabells tenyits de colors. Just abans del concert, quan per megafonia s’anomenava el patrocinador principal, fins i tot hi va haver alguns xiulets de la concurrència.

La nit estava amenaçada per la pluja però finalment es va lliurar de la descàrrega d’aigua. En canvi, la banda de Molko sí que va decidir amenaçar la idiosincràsia del festival amb un so espatarrant i convidant el públic a aixecar-se de les seves localitats des dels primers tocs de guitarra i de bateria de B3, una melodramàtica peça que el 2012 va servir perquè el grup tornés a compondre material nou després de tres anys d’inactivitat. Després de l’electrorock ballable de For what it’s worth, van atacar el single Loud like love, que el baixista va presentar en castellà i va traduir com “fuerte como el amor ”. Aquesta peça, que connecta amb l’essència de Placebo dels 90, aquella capaç de crear tornades contagioses amb versos concisos i missatges universals, va sonar contundent i amb un Molko en ple rendiment com a predicador de l’amor. El riff inicial d’ Every you every me, un dels seus hits, va acabar d’excitar el públic, que llavors ja havia ocupat tota la part central de la platea.

Amb Scene of the crime van encetar un bloc central en què desgranen el seu últim disc i es van poder sentir amb nitidesa per primera vegada els teclats, a càrrec de Fiona Brice, un dels músics de suport que el grup s’ha endut en aquesta gira. Però els matisos van durar poc i, amb el cant anticapitalista de Rob the bank, van tornar a desplegar l’arsenal de watts, maquillant aquesta certa monotonia en les composicions.

Too many friends, que gran part del públic cantava, va donar pas a la recuperació de peces més pantanoses i fosques com Space Monkey (2006). Era la calma abans de la tempesta que, al tancament d’aquesta crònica, havia de venir amb alguns dels seus temes més coneguts com Meds.