NO BUSQUEU CAP IRONIA en aquest article. No és tampoc una pregunta retòrica, m’ho pregunto seriosament. ¿Realment no se saben estar d’ofendre, de menysprear? Ahir va ser el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, qui va equiparar el procés independentista a Catalunya amb els moviments nazis i feixistes de l’Europa del segle XX. Ignoro quins requisits es demanen per ser ministre de Justícia, però m’imagino que un hauria de ser un sentit elemental de l’equitat, de la proporció, de la mesura i del respecte. El ministre fa sentències precipitades i que ofenen. A qui? Doncs com a mínim a un parell de milions de catalans mobilitzats. Ja fa temps que s’ha comprovat que no és una bona tàctica, no els funciona. Anar titllant el procés d’una cosa inútil, d’un projecte per a gent adoctrinada i sense criteri, no ha afectat negativament la moral dels més motivats. Més aviat ha sigut un estímul afegit per a l’èxit de les convocatòries, sense que això sembli preocupar els que es passen el dia ofenent i menyspreant. És cert que els atacs que equiparen el sobiranisme amb el nazisme malauradament no han rebut la repulsa que mereixerien de tots els demòcrates espanyols pel fet de ser acusacions inapropiades, falses i absolutament frívoles. Potser per això les continuen fent, pensant que dir aquestes bestieses no els penalitza entre el seu públic i només molesta uns que ja donen per perduts. Aquesta seria una resposta, ja no volen convèncer. Tot i això, des d’un punt de vista psicològic, com és que no se’n saben estar? Què porta tot un ministre a molestar ciutadans que li paguen el sou? Segurament ja no serem a temps d’investigar-ho, però m’intriga. No ho puc entendre.
