83 AVIONS HAN ESTAT declarats “desapareguts” des del 1948, segons l’Aviation Safety Network. El més recent era el vol d’Air France que va caure sobre l’Atlàntic l’any 2009 i fins al cap de dos anys no es va localitzar l’aparell. Els més sonats són els 5 que es van esfumar al Triangle de les Bermudes i van generar tota mena de teories conspiratòries i pel·lícules de misteri i de por. El cas del vol de Malaysian Airlines, que estimula comparacions amb el guió de Lost i ens va esquitxant de pistes i desmentiments, és desconcertant i s’ha allargat prou per disparar moltes alarmes. Quan nosaltres no sabíem ben bé què era un radar els avions ja en tenien, i ara que absolutament tots estem geolocalitzats i espiats, ara que cada ciutadà deixa rastre constant a les xarxes, ara que qualsevol té un GPS i el món sembla un gran plató de televisió amb càmeres i google maps i Obama pendent del que diem a Facebook i els serveis secrets gravant els nostres xats en vídeo, ara un avió pot canviar de ruta i que no se’n sàpiga absolutament res més durant uns dies eterns. I algun telèfon sonant. L’angoixa i el desconcert principal és que se’ns combinen dos forats. Snowden ens va descobrir un forat en la nostra protecció, en la nostra privacitat: estem controladíssims impunement. L’avió desviat de la seva ruta cap al buit ens obre un altre forat, un abisme inesperat: que avui dia, quan costa tant desaparèixer del mapa uns minuts sense rebre un whatsapp, 293 persones a dalt d’un avió poden desaparèixer i deixar amb un pam de nas els serveis d’intel·ligència entretinguts amb els nostres correus. Cap dels dos forats tranquil·litza, tots dos espanten perquè delaten un control malaltís i un descontrol misteriós.
