“Pocapena -va estossegar el president-, potser deu haver sentit vostè que tinc un petit pandemònium”. El patriarca Feliu Pocapena s’havia avesat a trobar polítics dins la nevera, però no al natural i a la vora de la piscina. Per això encara no se’n podia avenir de l’aparició de Jordi Pujol, a qui havia trobat conversant animadament amb la seva mare, l’àvia Mercè Pocapena. A l’anciana, l’arribada del president li havia fet venir xerrera. Quan Feliu Pocapena va arribar, ella anava explicant anècdotes al polític, mentre consumia la botella de ginebra que li havia portat el Romualdo. Deia, l’àvia Mercè:
-Saps què, nano? -el nano era el president-. En realitat, em penso que jo ja et votava d’abans que naixessis. Pensa que tinc vint-i-dos anys més que tu.
-Perdó, em sap greu -repetia el president, com si recités un mantra.
-No pateixis. L’Eudald, el meu marit, que fa setanta-cinc anys que és mort, ja deia l’octubre del trenta-quatre que un dia vindries tu i faries carrera.
-Em sap greu; disculpes, socors -insistia, atribolat, el president.
Feliu Pocapena va decidir immediatament que el millor era treure el visitant del radi d’acció de la seva mare, abans que la conversa no es tornés més agra. El patriarca Pocapena i el patriarca Pujol es coneixien dels vells temps, quan el primer va ser diputat silent d’un grup parlamentari que en teoria feia oposició al segon. Després de les sessions al Parc de la Ciutadella, solien trobar-se en uns sopars en què tots els comensals cantaven L’emigrant i exaltaven les belleses dels paisatges pirinencs, sense descuidar-se de convidar-hi sovint algun poeta i algun banquer, per compensar. I ara, mentre tothom es preguntava on era, el president Pujol es trobava en cos i ànima dins la sala d’estar de la residència d’estiu dels Pocapena. Una geneta dissecada que decorava un prestatge del moble menjador semblava que els vigilés. El president prosseguia:
-Pocapena, entre el pare i els nens m’han fotut, no sé si saps de què et parlo.
-Ja ho pots ben dir, president -va sospirar Feliu Pocapena, pensant en el fantasma del seu pare Eudald i en les activitats financeres, no menys fantasmagòriques, del seu fill Elies.
-Però saps què passa, Pocapena? -va inquirir el president, que anava caminant en cercles entorn de la taula del menjador-. Que si jo parlés, n’hi hauria molts a qui els cauria el clavell de la boca, com deia el Manolo Escobar. Que els xarnegos també diuen coses importants, eh.
El patriarca Feliu Pocapena va empal·lidir en sentir això. Per primera vegada en la seva vida, va formular una pregunta sincera:
-En què et puc ajudar, president?
