Venècia lluita per no perdre vigència

El panorama dels festivals internacionals de cinema sembla una jungla cada cop més competitiva. En una època marcada pels canvis de paradigma audiovisuals, en què el gruix de les imatges circulen per pantalles de petit format, els grans festivals d’arreu del món s’aferren a un concepte que sembla d’una altra era: la première mundial. Enarborada com el segell de qualitat definitiu, els festivals lluiten cos a cos per exhibir per primera vegada, en exclusiva i en pantalla gran, les pel·lícules que marcaran el calendari cinèfil de la temporada.

Aquesta guerra entre festivals no és nova. El Festival de Canes va sorgir als anys 30 com la resposta francesa a la Mostra de Venècia, que avui comença la 71a edició. No obstant això, la proliferació de certàmens i la creixent atenció mediàtica que desperten han convertit aquesta batalla per les premières mundials en un dels jocs favorits del món cinematogràfic, just per darrere de l’omnipresent cursa pels Oscars. De fet, de la confluència dels grans festivals i dels guardons de l’Acadèmia de Hollywood sorgeix una escaramussa que porta de cap molts certàmens cinematogràfics: qui presentarà primer la pròxima guanyadora dels Oscars?

Atesa la dubtosa qualitat d’algunes pel·lícules lloades per l’Acadèmia de Hollywood, la disputa pot semblar força banal, però si observem l’orgull amb què els festivals compten els Oscars guanyats per les seves pel·lícules, queda clar que som davant d’un factor determinant. En aquest sentit, resulta il·lustratiu analitzar el que va passar l’any passat, quan el totpoderós Festival de Toronto (la seu del cinema més industrial) va anunciar que havia aconseguit la première mundial de 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen. Una victòria que va quedar en paper mullat quan el modest Festival de Telluride, a Colorado -conegut perquè convoca molts membres de l’Acadèmia de Hollywood-, va dinamitar la première de Toronto amb una projecció sorpresa del film.

Entre l’art i la indústria

En aquest context altament competitiu, ¿on se situa el festival de Venècia, el més antic del món? Emblema d’un cinema d’autor que en la majoria dels casos s’enfronta al model hollywoodià, la Mostra veneciana ha de lluitar amb impulsos contraposats. D’una banda, li interessa mantenir-se en la disputa pels grans títols oscaritzables de la temporada: l’any passat va fer diana inaugurant amb Gravity, la segona gran triomfadora dels premis de l’Acadèmia. Però Venècia no es vol embrutar gaire les mans en aquesta brega festivalera. En unes declaracions a la revista Variety, Alberto Barbera, el director artístic de la Mostra, defensava que no volia saber res d’aquesta “guerra de festivals”. Per Barbera, la missió del seu equip “no és demostrar com de fort, poderós o important és el festival”, sinó “escollir les pel·lícules més interessants i ajudar-les a aconseguir la promoció que es mereixen”.

De tota manera, els fets evidencien que per mantenir-se com un referent cinèfil i mediàtic Venècia no pot ignorar del tot el joc de les premières i, de fet, aquest any la 71a edició de la Mostra, que se celebra fins al 6 de setembre, s’inaugura amb un film anhelat per tots els grans festivals: Birdman (or the unexpected virtue of ignorance), la primera producció nord-americana del director mexicà Alejandro González Iñárritu. Ambientada en l’escena teatral de Broadway, aquesta adaptació lliure del conte De què parlem quan parlem de l’amor, de Raymond Carver, ja sona com una de les candidates als pròxims Oscars, sobretot en les categories actorals. Al film, Michael Keaton interpreta una envellida estrella de Hollywood que busca el reconeixement artístic dirigint una obra de teatre.

Un dels pilars de la Mostra de Venècia del 2014 serà la presència nord-americana, malgrat que aquest any un nou rival, el Festival de Nova York, que va començar ahir, s’ha endut les premières dels dos títols més desitjats de la temporada: Inherent vice, de Paul Thomas Anderson, i Gone girl,de David Fincher. Així, la Mostra apostarà per una eclèctica i suggerent combinació d’autors veterans i joves representants del cinema independent. Pel que fa a les figures consagrades, es veuran fora de competència els nous films de Peter Bogdanovich -la comèdia She’s funny that way, amb Owen Wilson i Jennifer Aniston- i de Joe Dante, que presentarà Burying the ex, una comèdia de terror, la seva especialitat.

Adaptacions de Faulkner i Roth

En la secció oficial es podran veure les noves obres de dos joves cineastes nord-americans habituals de la Mostra: Ramin Bahrani, que a 99 homes aborda el tema del desallotjament de famílies de classe treballadora a l’Amèrica del Nord actual, i David Gordon Green, que a Manglehorn construeix un drama intimista sobre un vell serraller enamorat a qui dóna vida Al Pacino, que farà doblet presentant fora de concurs The humbling, una adaptació de la novel·la La humiliació, de Philip Roth, que ha dirigit Barry Levinson ( Rain man, Sleepers ). La collita es completa amb les presentacions de Good kill, d’Andrew Niccol, en què Ethan Hawke interpreta un pilot de drones, i de l’adaptació que ha dirigit James Franco de la novel·la de William Faulkner El brogit i la fúria.

La nombrosa presència francesa

De les 56 estrenes programades a Venècia, 13 són produccions dels Estats Units, 14 tenen presència italiana (fet habitual al certamen venecià) i 17 compten amb producció francesa. És una imponent representació francesa encapçalada pels directors Benoît Jacquot, que a 3 coeurs aplega a la pantalla Charlotte Gainsbourg, Chiara Mastroianni i Catherine Deneuve; David Oelhoffen, que a Loin des hommes recupera la memòria de la Guerra d’Algèria de la mà de Viggo Mortensen, i Xavier Beauvois, que després de dirigir De déus i homes (2010) prova sort amb una comèdia a la italiana: La rançon de la gloire.

En relació a la forta aposta de Venècia pels films nord-americans i europeus, cal destacar la discreta presència del cinema asiàtic, un dels plats forts tradicionals de la Mostra, que aquest any només estarà representat a la secció oficial pel japonès Shinya Tsukamoto i pel xinès Wang Xiaoshuai. I encara més dramàtica és la situació del cinema llatinoamericà, que no està representat en cap de les seccions del festival.

Messi també conquerirà la Mostra

Entre la minsa presència espanyola a la Mostra -que compta amb el curt 3/105, dels valencians Avelina Prat i Diego Opazo-, destaca el docudrama Messi, d’Álex de la Iglesia, que clausurarà la secció Jornades dels Autors. Produït per Mediapro i amb guió de Jorge Valdano, el film intercala fragments de ficció (rodats a Rosario) i testimonis documentals. La pel·lícula recull les veus d’entrenadors com César Luis Menotti, Alejandro Sabella i Johan Cruyff, i de companys de vestidor de l’astre argentí com Andrés Iniesta, Gerard Piqué, José Manuel Pinto i Javier Mascherano.