Viatge (a la madrassa) d’anada i tornada
La meitat dels nens de les aules d’acollida de Salt d’aquest curs havien tornat d’una estada d’uns dos anys en una escola alcorànica
GironaSense acomiadar-se dels companys de classe i sense cap avís a l’escola o a l’institut. Desapareixen d’un dia per l’altre i els professors ja saben que han marxat al seu país d’origen, que és el país on han nascut els seus pares, però no ells. Ells ja són catalans de naixement. Són els nens i nenes de famílies musulmanes que, quan arriben a la pubertat, són enviats pels seus pares al seu país per aprendre l’Alcorà i per conèixer-ne la cultura i els costums.
Sovint aquest viatge, que sol durar un o dos anys, representa un xoc per a ells. A les madrasses, escoles islàmiques on s’ensenya el llibre sagrat dels musulmans, que els nens han d’aprendre de memòria, la disciplina és rigorosa. I no resulta fàcil adaptar-se a les condicions de vida en les poblacions on se’ls envia, sovint en zones rurals molt pobres. La Fatoumata (nom fictici), que als 9 anys va ser enviada a Gàmbia, explica que a l’escola alcorànica dedicaven cinc hores obligatòries a resar. El mal comportament estava castigat amb cops de regle, lligant-los les mans o amb l’expulsió. Ja fa quatre anys que va tornar a Catalunya i es mostra convençuda que la seva estada a Gàmbia li va ser profitosa perquè li va servir per conèixer les seves arrels i per apreciar el que té aquí: “T’adones de la sort que tens d’estar en un país desenvolupat i que ho has d’aprofitar”.
Tot i això, admet que no ho va entendre com una experiència positiva quan la van fer anar al país dels seus progenitors. “Em vaig sentir molt sola, vaig tenir la sensació que els meus pares se’m volien treure de sobre, que era una càrrega per a ells”, explica la Fatoumata, que durant uns mesos va estar internada en una madrassa de la capital de Gàmbia. Quatre cosins d’aquesta noia són ara en aquest país. Els tocaria fer primer d’ESO, però segurament cap d’ells començarà el curs aquí. “S’estaran un temps a Gàmbia perquè coneguin la seva religió. Aquí ja estudiem l’Alcorà, però allà l’entens millor”, explica la Fatoumata.
Un nou procés d’adaptació
Quan tornen a Catalunya, a la majoria d’aquests nens els espera un nou procés d’adaptació, perquè el que han viscut al país dels pares els ha canviat. “Quan va tornar després de dos anys a Gàmbia, el Mussa tenia un fort sentiment religiós. Deia que si es portava malament el seu Déu el castigaria, que fins i tot podia morir”, explica una professora d’una aula d’acollida d’un institut de Salt. La Soninkara també va estar tres anys en una madrassa de Gàmbia. Quan va tornar a Catalunya havia d’incorporar-se al tercer curs d’ESO, però no se’n va veure capaç. “Havia tornat amb un xoc emocional, necessitava el seu temps per ressituar-se. Quan ho va aconseguir, al cap d’un parell d’anys, va tornar a l’institut i llavors es va treure el curs sense problemes”, explica un professor d’un institut de Salt. Però no sempre és així. Molts nois i noies que tornen a Catalunya amb 15 o 16 anys ja no reprenen els estudis. “Els hem perdut a nivell acadèmic, i això és un drama”, afegeix.
Els que sí que s’incorporen de nou a les aules són els que tornen amb menys de 12 anys, quan encara els correspon estudiar en cursos de primària. Abans d’afegir-se de ple al curs que els pertoca, passen per l’aula d’acollida, on s’intenta ajudar-los a recuperar el que han perdut durant l’absència. “Normalment, a més de l’Alcorà i l’àrab, aprenen matèries com matemàtiques o socials, però el nivell és molt més baix que aquí”, coincideixen els professors consultats.
A les aules d’acollida de les diferents escoles de Salt hi han passat uns 150 alumnes durant aquest curs que acaba de finalitzar. La meitat d’ells eren nens que havien retornat dels països paterns després d’una estada d’uns dos anys de mitjana.
El costum d’enviar els fills al país d’origen és molt habitual entre els immigrants gambians, i també entre els senegalesos i els marroquins. Solen pertànyer a la cultura sarahule, molt tradicionalista i amb fortes conviccions religioses. L’objectiu dels pares sol ser que els fills s’imbueixin de l’Alcorà i els costums del seu país, però en ocasions la raó és econòmica: són pares que han perdut la feina i, mentre no en troben, els fills, i a vegades també la dona, se’n van un temps al país d’origen.
Redreçar fills conflictius
També es donen casos en què els pares confien en la fèrria disciplina que s’aplica a les madrasses per redreçar els fills amb mal comportament a l’escola. “Als pares els fa mal portar els seus fills al país d’origen, però saben que en el 75% dels casos tornen amb un canvi de comportament. Fins i tot nosaltres notem si algú ha anat o no al nostre país d’origen”, diu la Fatoumata.
