Viure de la música: quan els grups fan el salt

BarcelonaTots recorden el moment de prendre la decisió. “Va ser el 2007. Els compromisos amb Mishima eren tan bèsties que vaig optar per deixar el contracte indefinit que tenia com a realitzador de televisió”, recorda el cantant del grup, David Carabén. “Va ser una acció bastant suïcida, perquè la meva dona no tenia feina i acabàvem de tenir un fill”, admet.

Els Amics de les Arts, en canvi, van necessitar un “concili amical” per fer el pas. Un dels membres del grup, Joan Enric Barceló, confessa que “la pilota es va fer grossa de cop” i els va enganxar a mig curs acadèmic, quan ell i un altre dels components del grup, Eduard Costa, treballaven de professors. “No podíem deixar l’escola perquè sí, perquè teníem alumnes que estaven a punt de fer la selectivitat”, rememora Barceló. Quan va acabar el curs, van aparcar la feina com a docents i es van tirar a la piscina. “És un salt important, perquè qualsevol cosa que no sigui previsible crea inseguretat, però això és la salseta de la vida”, assegura Costa. I és que la incertesa econòmica s’ha convertit en l’eterna companya de viatge de les formacions catalanes que lluiten per poder viure només de la música. Les actuacions en directe són la principal font d’ingressos de la majoria de grups. “Dels discos venuts no cobrem pràcticament res, però hem d’invertir part dels beneficis dels concerts en les gravacions de nous àlbums”, apunta Carabén. Per completar els guanys, molts d’ells fan col·laboracions i altres feines relacionades amb la música. Alguns també obtenen ingressos dels préstecs que ofereix la Societat General d’Autors i Editors (SGAE).

Roser Cruells, d’Els Catarres, subratlla que, per subsistir, conceben el grup com una empresa. “A banda de compondre i actuar, procurem fer el màxim de tasques nosaltres mateixos. Ens encarreguem del disseny de la web, la comunicació, el marxandatgei la distribució”, afirma. Segueixen aquest plantejament des del 2011, quan van decidir dedicar-se exclusivament a la música i van fundar la seva societat. Tot i això, fins a aquest any no han començat a tenir beneficis. Cruells confessa que han viscut quatre anys gràcies a l’ajuda dels pares i dels amics i que, per tirar endavant, han hagut de posar diners de la seva butxaca.

Incertesa i guanys intermitents

Més enllà dels equilibris professionals, submergir-se en la indústria musical implica adequar-se a les turbulències del sector. “Durant els concerts toca estalviar, perquè quan s’acaben ens quedem sense una entrada d’ingressos”, subratlla Cruells. Tot plegat obliga els artistes a adoptar un estil de vida econòmicament intermitent i a conviure amb la incògnita del futur. En aquest sentit, Dani Alegret, d’Els Amics de les Arts, reconeix: “Hi ha un risc, com en tota empresa. Si algun dia ja no agradem tant a la gent, haurem de pensar un pla B”.

Però la incertesa no sempre és perjudicial. El cantant de La Iaia, Ernest Crusats, considera: “La intempèrie resulta positiva, perquè fa que no t’adormis i tinguis una motivació permanent per canviar”. En el seu cas, viure de la música va ser una opció “que va venir gairebé sense pensar, d’una forma molt natural”. Ara, però, no descarta buscar alguna feina complementària “si el món de la música continua així”, ja que “és perillós refiar-te d’això per viure”.

Adaptar-se al petit format

En aquest univers de dubtes i inseguretats, la mida sí que importa. Feliu Ventura admet: “Moltes vegades he de tocar amb menys músics perquè no vull malpagar-los”. Ell ha exercit de professor en paral·lel a la seva carrera com a cantautor i també obté ingressos de les col·laboracions que fa en mitjans de comunicació. Tot i que diverses vegades ha optat per reduir el nombre de músics que l’acompanyen a dalt de l’escenari, deixa clar que “el petit format no t’assegura sortir de la precarietat”. Maria Rodés es troba en una situació similar. “M’agradaria tocar amb una banda, però la majoria de vegades m’he d’adaptar al format acústic perquè no hi ha prou diners”, lamenta. Ella insisteix que el triomf mediàtic no sempre equival a un èxit econòmic i apunta que, en el seu cas, els ingressos han caigut els últims anys. “De la música en visc a èpoques”, explica i admet que intenta desenvolupar feines diferents relacionades amb la docència i la musicoteràpia per poder subsistir.

Ampliar horitzons per sobreviure

Creuar les fronteres catalanes pot arribar a fer canviar molt la situació econòmica dels grups. Els membres de Love of Lesbian es dediquen únicament a la música gràcies, en bona part, al fet d’haver ampliat el seu mercat. El cantant de la formació, Santi Balmes, detalla que ells no tenen la necessitat de “cremar Catalunya per obtenir guanys”. A més, sortir del país els ha permès agilitzar el procés de professionalització i els ha empès a reinventar-se gràcies a la competitivitat. En aquest sentit, el vocalista de Love of Lesbian creu que, “com més petit és el circuit, hi ha menys possibilitats d’evolucionar”. Tot i això, bolcar-se plenament en el grup no va ser fàcil, sinó que els seus membres s’ho van haver de rumiar abans de prendre la decisió. Balmes fa memòria i recorda: “Vam fer un càlcul fred i psicòpata per comprovar que teníem sis mesos coberts i que podríem pagar els nostres lloguers i les nostres hipoteques”.

La Pegatina és un altre exemple de professionalització gràcies a l’exportació musical. Des de fa set anys, els seus components només es dediquen a la música i, fins i tot, han aconseguit establir un sou mensual per a cadascun d’ells. El seu horitzó va més enllà de l’estat espanyol i fan concerts per tot Europa. El cantant del grup, Adrià Salas, ho té clar: “Si vols viure de la música, has de fer, com a mínim, entre 60 i 80 concerts a l’any. Això a Catalunya és impossible, perquè en dos anys has tocat a totes les festes majors i has cremat el públic”. De fet, emmirallar-se en el panorama de l’estranger els ha servit per comprovar que l’Estat és a anys llum en termes de polítiques culturals. Salas afirma que “a la resta d’Europa ens porten 50 anys d’avantatge”, mentre que a l’estat espanyol “l’artista encara es considera un vividor i un borratxo”.

Ell no és l’únic que pensa així. “Aquí encara està mal vist que es visqui de la música. Som un país endarrerit tant en consum com en consciència cultural”, afirma Carabén. També lamenta que predomini “la idea de la gratuïtat, tant de concerts com de discos”. “A l’estat espanyol no hi ha facilitats per als artistes”, afegeix Rodés, que considera que la figura del músic “està molt infravalorada, i a la gent li costa molt pagar pels concerts”.

Tornarien a fer-ho

Malgrat la incertesa, la precarietat i els obstacles econòmics, cap d’ells tornaria enrere i desfaria la seva decisió de centrar-se exclusivament en la música. Carabén diu que “potser adoptaria una opció més conservadora”, tot i que reconeix que bolcar-se en el grup li ha permès millorar la seva proposta musical. Els Catarres també són conscients que, perquè el seu projecte funcioni, cal dedicar-hi temps i, per tant, professionalitzar-se. “Ja sabem que no ens farem rics, però no per això deixarem de fer música”, afirma Roser Cruells.

Rodés tampoc refaria el passat i està convençuda que ha fet “el que havia de fer”. També Els Amics de les Arts confessen que són feliços. “Podem viure bé, tenir la nostra família i la nostra hipoteca. Ens considerem uns privilegiats dins del món de la música en català”, admet Dani Alegret. Un dels guitarristes del grup, Ferran Piqué, afegeix: “És una oportunitat que no es presenta ni un cop a la vida. O agafes el tren o no tornarà a passar”.