GIRONAArribar a racons inaccessibles des de terra com ara cales, coves, arcs naturals, petites illes, el peu de penya-segats i passar arran de les roques, per entrants i petits canals no transitables per la resta d'embarcacions són els principals al·licients d'anar amb caiac. Fa un grapat d'anys que es va inventar aquest tipus de piragua d'uns cinc metres d'eslora però no ha estat fins fa poc que la seva pràctica s'ha estès a Catalunya. A l'estiu -i en menor mesura, durant la resta de l'any- se'n veuen força al litoral català (sobretot d'individuals, però també alguns de dues places).
"Per dur un caiac no es necessita una gran condició física", diu el caiaquista Roger Rovira, "si es fa tranquil·lament i en la mesura de les pròpies possibilitats", afegeix. I assegura: "El vent és el principal enemic del caiaquista. Molt més que les onades, que amb una bona tècnica poden ser fàcilment superades. I és que el caiac pot navegar amb condicions de mar molt més adverses del que molts pensen (de fet jo espero ansiós dies d'onades per poder gaudir surfejant-les). En canvi, un vent realment fort pot impedir mantenir el rumb desitjat i fer alentir tant la marxa que sigui impossible arribar al lloc escollit per trobar refugi i esperar que minvi o desembarcar", explica Rovira.
El caiac té una capacitat de càrrega sorprenent: té dos compartiments estancs, un a proa i l'altre a popa. "Permet transportar, incloent-hi el palista, uns 180 quilos de pes i, per tant, realitzar travessies de diversos dies o fins i tot setmanes amb total autonomia", diu Roger Rovira amb coneixement de causa: ha fet una expedició a la Patagònia xilena -quasi un mes amb total autonomia- i travessies per Alaska -passant per trams curulls de fauna marina- i per entre el munt d'illes escampades pel mar de Croàcia. Sempre hi ha anat proveït d'armilla salvavides, cap de remolc i elements de senyalització (bengales i xiulet), entre altres mesures de seguretat.
D'aprenent a guia
Roger Rovira ha fet caiac per alguns dels indrets més bells del món, entre els quals inclou la Costa Brava. Recomana fer-ne per les coves i caletes dels voltants de Tamariu, pels racons del Parc Natural del Montgrí i les Illes Medes, per la costa del cap Roig i les illes Formigues, i pel cap de Creus, "on es poden fer travessies de dos dies sense veure pràcticament cap construcció feta per l'home", diu. I també destaca Menorca, la costa gallega i la d'Euskadi. "És important conèixer les pròpies forces abans de decidir-se a emprendre una determinada ruta", subratlla Roger Rovira, que es dedica professionalment a la fotografia.
Rovira va quedar captivat pel caiac fa uns deu anys quan es va apuntar amb uns amics a una excursió guiada amb aquesta embarcació que realitzava l'empresa Kayaking Costa Brava. "L'experiència em va fascinar tant que al cap d'un temps em vaig comprar el meu primer caiac de segona mà, que guardava al garatge dels meus pares. Era un caiac de plàstic, atrotinat; va rebre un munt de cops de les roques a causa del meu procés d'aprenentatge. Era senzill però tenia compartiments estancs i línia de vida [corda situada al voltant de tot el caiac, per poder-s'hi agafar ràpidament i no perdre la piragua en cas de caure a l'aigua]. Vaig anar aprenent-ne amb cursos i hores de navegació -recorda-. Deu anys més tard de la meva primera experiència ara sóc jo qui faig de guia amb la mateixa empresa de la qual un dia vaig ser client".
També en aigua dolça
"Els llacs naturals i els embassaments també són un lloc ideal per fer caiac", diu l'economista Jordi Avellaneda, que ha recorregut amb aquesta piragua l'embassament de Camarasa (Noguera) -"imprescindible arribar fins a l'indret on hi ha espectaculars parets quasi verticals a banda i banda", diu- i el pantà de Boadella (Alt Empordà), un embassament petit que es pot recórrer fàcilment de cap a cap -recomana hostatjar-se a l'Hotel La Central, situat a l'edifici del que era una central elèctrica-. Jordi Avellaneda va aficionar-se al caiac després que unes lesions vertebrals l'obliguessin a deixar el seu principal esport, córrer. "M'aconsellaven la natació, però no em feia el pes, i vaig escollir el caiac; el metge em va dir que li semblava una bona elecció", explica.
"Dominar la tècnica de la palada és fonamental", diu Jordi Avellaneda. També recorda: "No es paleja exclusivament amb els braços sinó utilitzant tot el cos, realitzant un moviment de torsió de la cintura ajudat per les cames. Palejant bé s'eviten lesions musculars; és aleshores quan navegar amb caiac esdevé un esport complet". "I és molt aconsellable fer un curset previ per dominar la tècnica i conèixer els elements fonamentals de seguretat", afegeix Avellaneda, que acostuma a fer caiac entre Blanes i Lloret, dos municipis amb platges que a l'estiu són un formiguer i que alhora contenen racons d'aigües tranquil·les fins i tot a ple agost.
L'embarcació dels esquimals
Poca gent sap si hi ha diferències entre un caiac, una canoa i una piragua. "La piragua és el nom genèric, que engloba el caiac i la canoa", explica German Rey, director esportiu de la Federació Catalana de Piragüisme. "La diferència principal entre el caiac i la canoa és la pala: la del caiac és de dues fulles, mentre que la de la canoa és d'una sola fulla. També hi ha diferències pel que fa a la postura que adopta el palista: en el caiac va assegut mentre que en la canoa va recolzant els dos genolls o un de sol", precisa. Es desconeix l'origen exacte del caiac, però se sap que van ser els esquimals els primers a usar-lo. Els primers caiacs eren embarcacions fetes d'ossos i de pell de foca, que es feien servir per caçar, pescar i transportar el que s'havia obtingut. Els esquimals van desenvolupar tècniques per navegar amb caiac, com la que els permetia tornar a posar l'embarcació en la seva posició normal després d'haver bolcat -una tècnica que avui s'anomena esquimotatge-, ja que l'exposició a l'aigua gelada podia matar-los ràpidament (a més, no sabien nedar).
El primer document que parla de l'existència del caiac esquimal és del 1424, del cartògraf danès Clavus. El naixement del caiaquisme modern se situa l'any 1865, quan un advocat escocès anomenat John Mc Gregor sorprèn Londres desplaçant-se pel riu Tàmesi en una embarcació construïda d'acord amb les normes esquimals.
