Japó: el camí de la filosofia de Kyoto

ESCRIPTOR I PERIODISTATòquio em va enlluernar per la seva modernitat; Kyoto per la pau i la bellesa dels seus temples, i pel respecte que mostrava la gent per la natura. Vaig viatjar a Kyoto des de Tòquio amb el Shinkansen, el tren bala japonès, i en pocs minuts vaig passar del futurisme vibrant de l’estació a la calma tradicional d’un ryokan amb terra de tatami i portes corredisses. La mestressa, que s’entretenia fent origami (papiroflèxia), somreia tant que era com si tingués el somriure tatuat al rostre.

No és fàcil decidir per on comences a visitar Kyoto, la ciutat dels deu mil temples. La cosa es complica si tenim en compte que també té uns quants palaus -va ser capital del Japó entre el 794 i el 1868-, un mercat immens i uns barris tradicionals on es menja de meravella.

La meva primera visita va ser al Ryoan-hi, el famós temple zen fet amb quinze pedres ben posades sobre un llit de grava. En aquell petit espai hi vaig veure representat tot un món: la terra i el mar, el bé i el mal, el yin i el yang.

El següent destí van ser els temples de la part est de Kyoto, enfilats dalt dels turons i embolicats d’una natura esplèndida. Al capdamunt, amb una gran terrassa de fusta abocada a Kyoto, hi ha el Kiyomizu-Dera, amb un salt d’aigua que justifica el nom de temple de l’aigua pura. Des d’allà vaig passejar pels carrers plàcids del vell Kyoto, ple de cases de te i de parelles amb el vestit tradicional.

Els temples que s’anaven succeint em semblaven en certa manera un anacronisme en aquell país de tecnologia punta, fins al punt que vaig entendre per què el nord-americà Alex Kerr, que va viure divuit anys a Kyoto, escriu a Lost Japan que la ciutat és, per desgràcia, “una espècie en perill d’extinció”.

Les grans columnes de fusta de Chion-in van cedir el pas a la meravella de Shoren-in, un temple minimalista que semblava fondre’s amb la natura d’un jardí presidit pels aurons, un bosc de bambú, un estany i uns grans camforers.

A partir del temple de Nanzen-ji, el Camí de la Filosofia em va fer admirar encara més la sensibilitat dels japonesos. Tot en aquell camí, que discorria vora un torrent i a l’ombra dels cirerers, semblava pensat per a la calma i la meditació. Estava convençut que aquell passeig era el punt culminant del viatge a Kyoto, però l’endemà, en una botiga del mercat de Nishiki, vaig rebre una lliçó d’exigència i sensibilitat que va ser com un altra volta de cargol.

La botiga era petita, amb un taulell impol·lut i prestatges plens de pinzells de totes les mides i qualitats. Hi vaig anar amb un amic anglès que volia regalar-li a una amiga uns pinzells de cal·ligrafia. L’home que ens va atendre, un vell venerable d’ulls molt vius, el va escoltar amb atenció fins que va escoltar que l’amiga no havia fet mai cal·ligrafia. Aleshores li va dir: “Ho sento, però no el puc servir”.

Pensant-se que no l’havia entès, l’anglès va agafar quatre pinzells dels prestatges i li va dir al vell que aquells ja li anaven bé i que ja podia cobrar. L’home, però, l’hi va prendre de les mans, d’una manera suau però enèrgica, i va repetir: “Ho sento, però no el puc servir”. L’anglès, sorprès, va insistir, dient-li que estava disposat a pagar-li el que fos, però el vell no va cedir. “La meva família es dedica a fer pinzells des de fa cinc generacions -li va dir-. Són uns pinzells perfectes, fets amb tot el que hem après al llarg dels segles. No puc permetre que uns pinzells de tanta qualitat vagin a parar a les mans d’una principiant”.

En aquell moment em vaig adonar que, al Japó, els camins de la filosofia poden aparèixer a qualsevol cantonada. O en qualsevol botiga.