Tot i que prop de la meitat de la població del país té el català com a primera llengua, només un 20% del consum televisiu s’efectua en aquesta llengua. La causa d’aquest desequilibri és la asimetria de l’oferta: la majoria de canals disponibles al dial són de televisions d’abast estatal, que emeten en castellà. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals compta amb pocs aliats per defensar el català al dial: 8TV, les desconnexions de La 2 i les televisions locals.
La independència, per exemple, atorgaria a la Generalitat la facultat de reequilibrar aquest panorama, ja que assumiria l’estratègica competència de la gestió de l’espai radioelèctric. És a dir, la capacitat de decidir qui emet i qui no per les ones, i sota quines condicions. S’obriria el debat sobre què fer amb els canals espanyols que ja emeten. Tenint en compte el seu arrelament, l’aportació que fan en continguts i les inversions realitzades arran de les concessions rebudes per l’Estat, el més previsible seria que seguissin emetent, però amb algunes obligacions, com ara emetre tota la ficció no espanyola amb opció d’àudio en català.
La gestió de l’espai radioelèctric resoldria la situació actual de la Corporació, a qui l’Estat ha tret un dels dos múltiplexs de què disposava en el que, des de Catalunya, s’interpreta com a maniobra política, ja que el pretext adduït pel ministeri d’Indústria (la necessitat d’alliberar espai per implementar el 4G) ha sigut refutat tècnicament.
A més, la independència dotaria d’un marc legal més segur la Corporació, que últimament ha patit diversos embats que, també sota excuses tècniques, s’han vist políticament com a operacions adreçades a empetitir aquesta estructura d’estat. Així s’ha prohibit per llei que les televisions autonòmiques puguin generar dèficit (en canvi, sí que es permet per a TVE) i s’ha fet una relectura dels criteris de devolució d’IVA que ha resultat en una reclamació de més de 80 milions d’euros per a TV3.
