ABANS-D’AHIR, en un debat a les Corts sobre el futur de la llengua en la hipotètica Catalunya independent, una noia, amb tota la bona fe del món, va dir al final allò tan típic de “Si tots els catalans parléssim sempre en català a tothom no hi hauria cap problema”.
No nego que és un esforç que cal fer -al màxim-, i que fer-lo transforma en un cert grau la realitat. Però tampoc puc obviar que mantenir la llengua d’uns quants contra la de tots en certes situacions contradiu pulsions de base tan antropològica que sempre i arreu, en aquest marc social, la lleialtat lingüística dels “uns quants” ha fet figa.
Dit altrament, les estructures socials en què vivim determinen molt més del que ens agradaria la nostra actuació. Per això sol ser injust posar tota la càrrega de la culpa en la teòrica llibertat de cada individu. I per això mateix resulta tan ingenu esperar que les crides genèriques a la regeneració moral portin a algun canvi substancial.
Sempre m’ha fascinat, per exemple, la inesgotable il·lusió amb què ciutadans de tot el món esperen que el seu pròxim president sigui el líder honest i valent que els canviarà la vida. No és una il·lusió gaire diferent de la del que espera que li toqui la loteria.
Però el fet que tants mandataris -com expliquem avui- acabin sent assetjats per la justícia té ben poc a veure amb la sort i té molt a veure amb l’evidència que en l’ascenció a qualsevol estructura de poder -poder com un antònim de democràcia - difícilment es fa cim carregant una motxilla de principis.
Potser que deixem, doncs, de fustigar-nos si algun cop cedim la llengua i ens centrem en l’esforç col·lectiu de fer-la la de tots. Potser que deixem d’esperar líders carismàtics i lluitem cada dia, des de la base, perquè cap es pugui escapar de l’estricte control democràtic.
Les crides a regenerar-se amaguen sovint la por a perdre privilegis.
