Adéu al pallasso Monti

Barcelona.Joan Montanyès Martínez, Monti , va morir divendres a les deu menys un minut de la nit. Màgia o coincidència astral, el pallasso expirava en el moment exacte en què més d'un centenar d'artistes, pallassos i amics convocats per Jango Edwards davant l'Hospital de la Vall d'Hebron apagaven les espelmes que havien tingut enceses durant mitja hora en senyal de complicitat i l'encoratjaven amb una riallada col·lectiva i un calorós aplaudiment. Acabava així una carrera que l'havia dut a Comediants, Le Grand Magic Circus, el Lliure, la seva companyia (Monti & Cia., amb què va renovar entrades del repertori clàssic) i els circs Cric, Cardenal, Raluy, Italiano, Mundial i Roncalli. El comiat serà avui a la una del migdia al tanatori de les Corts.

L'August desobedient

"Monti, Monti.... Moontiiiii!" Com un eco amable, tinc encara a les orelles aquest reny, un reiterat toc d'atenció amb què el clown Senyor Martines cridava a l'ordre l'august Monti en els espectacles que havien compartit com a parella artística. Però el Senyor Martines (l'excel·lent actor Jordi Martínez, oncle de Joan Montanyès Monti a la vida real) sabia perfectament que les seves crides a l'ordre eren estèrils davant la trapelleria escènica d'en Monti i -potser encara més- davant la incolltorçable actitud vital amb què Joan Montanyès s'enfrontava a qualsevol aspecte de la vida. El seu era un camí propi, aliè a qualsevol mena de consell, influència o opinió.

Fill del també enyorat Pep Montanyès i la psicòloga Maria Martínez, Joan Montanyès va respirar espectacle ja des de la naixença. Montanyès pare, actor i director desfogat al Grup d'Estudis Teatrals d'Horta, va ser una peça fonamental en institucions claus del país com el Teatre Lliure i l'Institut del Teatre. Però Pep Montanyès va ser també determinant en la tirada del seu fill cap a les arts escèniques.

De primer, Monti va ser músic. I aprofitant l'ofici, quan no li venia de gust encarar una cosa, se'n solia escaquejar tot dient "Jo sóc músic!" Però més endavant, quan -per exemple- es veia superat per l'esforç que li representaven els e-mails d'anada i tornada entre la junta directiva i els socis als primers temps de l'Associació de Professionals de Circ de Catalunya, més d'un cop li havia sentit dir, fent-se l'orni: "A mi què m'expliques! Jo sóc pallasso!" I era cert: aquesta era, no la seva segona professió per ordre cronològic, sinó la seva vida. Perquè el pallasso de debò no fa de pallasso: viu la vida en qualitat de pallasso. És a dir, veu i viu la vida -la seva i la dels altres- a partir d'una mirada sensiblement diferent de la de la resta de la societat.

És gràcies a aquesta mirada, alhora lliure i compromesa, tendra i cruel, calenta i distanciada, que grans pallassos com els seus admirats Rhum, Grock, Rivel, Carlo Colombaioni, Buffo, Jango Edwards, Tortell Poltrona i Leo Bassi han estat i són capaços de desmuntar tots els codis i convencions socials per qüestionar-nos ridiculeses i grandeses, i fer-nos entendre la vacuïtat en què es mou una gran part de les nostres vides. Els pallassos són més savis i més filòsofs com més vivències acumulen a les seves butxacasses plenes de confeti i dards feridors.

Monti només tenia 48 anys, però la seva manera de qüestionar-nos i buscar-nos les pessigolles auguraven una saviesa i una filosofia que ens haurien pogut fer molt de bé. El professor Manuel Delgado afirma que avui el pallasso ve a ser el xaman de la nostra societat, perquè ens fa adonar de la paradoxa de les nostres vides. I en Monti hauria estat un xaman.