Les provocacions de Pasolini no caduquen
El CCCB presenta 'Pasolini Roma', on reivindica el cinema, la literatura i el pensament de l'italià
Barcelona"Pasolini és un dels intel·lectuals i artistes italians més importants de la segona meitat del segle XX". Aquesta afirmació va motivar Jordi Balló, Alain Bergala i Gianni Borgna a comissariar la mostra més ambiciosa dedicada fins ara al cineasta i escriptor nascut el 1922 i assassinat el 2 de novembre del 1975. Pasolini Roma , que es podrà veure al CCCB fins al 15 de setembre i després viatjarà a París, ressegueix la trajectòria creativa i vital de l'artista des de l'arribada a la capital italiana l'any 1950 fins a l'inesperat final: la investigació continua oberta, tot i que en un primer moment es va considerar un crim sexual.
La provocació -lligada al compromís social i cultural- és la constant que recorre tota l'obra de Pasolini. En molts casos no és la motivació principal, però sempre acaba tenint un protagonisme remarcable.
La sexualitat
De com la "indignitat moral" catapulta l'autor fins a Roma
La primera de les controvèrsies del cineasta i escriptor no es va fer esperar. L'any 1949 va ser portat als tribunals per "indignitat moral", després de tenir relacions amb un jove durant una festa a Ramuscello, poble friülès proper a Casarsa, on s'havia criat el jove poeta. Va ser expulsat del Partit Comunista Italià i va perdre la feina de professor. Pocs mesos després s'instal·lava als afores de Roma amb la seva mare. Allà descobriria "l'erotisme lliure i pagà dels ragazzi di Roma " i se sentiria fascinat pels habitants de les borgate (suburbis): per la seva subcultura i la violenta vitalitat que desprenien. Aquests aspectes apareixerien en novel·les com Nois de la vida (1955) i Una vida violenta (1959), en la qual es basaria la primera pel·lícula que dirigiria, Accatone (1961).
La llengua
Amb Pasolini, els dialectes
poden tenir prestigi literari
"Jo només puc romandre fidel / a l'estupenda monotonia del misteri", va escriure Pasolini a Diari 1950-1953 . El treball literari dels dialectes italians que va conèixer va ser una de les constants de la seva obra. Una part important de la poesia escrita a la dècada dels 40 va ser en el friülà que havia sentit de petit. Més endavant, va fer entrar l'argot dels baixos fons romans a Nois de la vida. Fins i tot arribaria a defensar la llengua catalana a partir de la coneixença del poeta Carles Cardó, i traduiria poemes de Jacint Verdaguer i Joan Roís de Corella.
A principis dels 70, quan va rodar Decameró, faria servir el napolità als diàlegs. "Era un deute històric: els napolitans van decidir mantenir-se tal com eren fins a l'extinció", va declarar Pasolini poc després de l'estrena de la primera de les pel·lícules englobades amb l'epígraf Trilogia de la vida ; les altres dues són Els contes de Canterbury (1972) i Les mil i una nits (1974). Pasolini abjuraria de totes tres pel·lícules un any després, mentre preparava Salò o les 120 jornades de Sodoma (1975), "la pel·lícula més desesperançada de la història", en paraules de Jordi Balló.
L'escena
Posar punt final al neorealisme de la dècada dels 40 i dels 50
Tal com recorda Alain Bergala, des de la seva primera pel·lícula Pasolini vol deixar enrere la visió neorealista: "Oposa a la fluïdesa naturalista del món filmat pels neorealistes el seu gust per aïllar coses del món i transformar-les en fetitxes, per consagrar-les o desconsagrar-les d'una en una". Integrada per dotze llargmetratges d'un eclecticisme remarcable -de l'experimentalisme d' Ocellots i ocellets (1965) a l'austeritat d' Èdip rei (1967)-, la filmografia de Pasolini va motivar una trentena de judicis. A l'exposició -una coproducció del CCCB, la Cinémathèque Française, el Martin-Gropius-Bau i el Palazzo delle Esposizioni-, s'hi pot veure la llarga llista de citacions a què es va enfrontar: hi ha èpoques en què acudia als jutjats pràcticament cada setmana.
L'opinió
Un intel·lectual amb la llengua sempre esmolada
A més de la sèrie d'articles publicats al Corriere della Sera entre el 1973 i el 1975, Pasolini mai no va deixar d'expressar el que pensava amb franquesa. Després del Maig del 68 es va solidaritzar amb els policies: tot i que els estudiants tenien raó, representaven la burgesia. El 1974 declarava que el consumisme representava el triomf del feixisme. "La gent no m'ha deixat d'escopir mai", deia a l'última entrevista que va concedir abans de ser assassinat.
