Publicitat

MÚSICA

Christian Scott, la trompeta del segle XXI

Mentre es feien els últims escrutinis de diumenge a la nit, Christian Scott també proposava una votació. Què voleu: Kanye West o Thelonious Monk? El jove trompetista de Nova Orleans va riure en veure que el públic del Festival de Jazz de Barcelona alçava el braç en comptes de cridar. Feu soroll, caram! Al final, van caure les dues peces: No church in the wild , gairebé per ballar, i Blue Monk , per anar-se'n a casa xiulant.

La difícil elecció dibuixava l'arc en què es mou la música de Scott, entre el respecte per la tradició (té alguna cosa del nou tradicionalisme de Wynton Marsalis) i la recerca per camins més propers al rock, el pop i l'electrònica. El trompetista, convertit en una de les figures més importants de l'últim jazz nord-americà, venia a presentar l'ambiciós Christian aTunde Adjuah (2012), un complex treball de jazz protesta. La joveníssima formació no era l'anunciada. La guitarra elèctrica desapareixia a favor del saxo alt de Braxton Cook i també eren nous el bateria Corey Fonville, el contrabaixista Luques Curtis i el pianista Lawrence Fields, que completaven un combo enèrgic i vital, amb un estil més proper al hard bop del quintet de Miles Davis que als passatges més psicodèlics de Christian aTunde Adjuah . La substitució de la guitarra pel saxo va anar en detriment del vessant més experimental de Scott, pràcticament reduït a la versió de The eraser de Thom Yorke.

Aquesta concepció més clàssica del quintet, el respecte que va mostrar a la tradició del jazz modern, es pot interpretar com un acte de responsabilitat d'algú que, amb 29 anys, se sap un dels músics més importants de la seva generació. Ja va fer de Miles Davis a l'homenatge del disc Tutu , liderat per Marcus Miller, i la comparació està servida.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT