MadridNo li agrada gaire que la descriguin com a punk, però Claire Denis (París, 1946) és sens dubte una de les veus més devastadores del cinema europeu contemporani. Tan enèrgica com dispersa, i sense pèls a la llengua, estrena avui Los canallas ( Les salauds ), un noir sobre l’autodestrucció moral de dues famílies.
Per què Los canallas?
El títol de la pel·lícula prové d’un dels noirs d’Akira Kurosawa, Els malparits dormen en pau. Quan estava escrivint el guió, tenia aquest film tota l’estona al cap. Cada matí m’aixecava pensant en els malparits del títol i m’emprenyava tant que la ira em servia per continuar.
¿És un de les seves pel·lícules més fosques i sòrdides?
Tots els personatges són una mica tèrbols, començant pel protagonista, Marco [Vincent Lindon], que també sembla que amaga secrets. Ha escollit la vida ideal per a un home: aïllat de tot. Però no crec que els personatges siguin sòrdids. La història ho és, però els protagonistes són humans. Fan el que poden.
¿Volia parlar d’alguna persona concreta?
No, no m’he inspirat en ningú. A França em preguntaven si el personatge de Laporte [Michel Subor] estava inspirat en Dominique Strauss-Kahn, però no hi té res a veure. No m’agrada fer pel·lícules sobre persones de la vida real.
Va treballar amb Vincent Lindon a Vendredi soir (2002). Per què l’ha recuperat per al paper protagonista de Los canallas?
Los canallas va néixer gràcies al Vincent! Va ser ell qui em va dir: “Escolta Claire, ja fa deu anys de Vendredi soir i hem de fer una altra pel·lícula junts abans no sigui massa tard. Fem-la ara, que encara sóc jove i sexi, i puc despullar-me davant la pantalla, puc fer l’amor”. És un home molt atractiu! Llavors em va venir al cap el Toshiro Mifune dels films de Kurosawa. La història de la Justine [Lola Créton] i la seva família està inspirada en les novel·les de William Faulkner.
El cinema francès sempre sembla gaudir de molt bona salut. ¿Es beneficiarà encara més dels nous descomptes fiscals promoguts pel govern d’Hollande?
No tot són flors i violes al cinema francès. Els diaris econòmics francesos pressionen perquè es copiï el model fiscal espanyol: apujar l’IVA, etc. Diuen que gastar diners en cultura és malgastar-los, que són diners perduts. Ens trobem en un moment en què el cinema de França, Alemanya, Espanya, d’Europa, hauria de fer força conjunta. Cada país va a la seva.
¿Aquest hauria de ser el paper de l’Acadèmia del Cinema Europeu?
L’Acadèmia Europea no serveix de gaire. L’excepció cultural de què fa gala França hauria de ser europea. A tot Europa s’hauria de protegir la cultura. Què fan els nostres representants al Parlament Europeu? Els diputats no tenen coratge a l’hora de defensar la cultura.
Qui són a la realitat els malparits de la seva pel·lícula?
És complicat... Potser els malparits són els que fan costat als bancs i no es preocupen per la gent. M’explico: després de la Segona Guerra Mundial es va posar en marxa aquest gran projecte d’una Europa unida, tant en l’aspecte econòmic com humà. Però amb l’arribada de l’euro i del Banc Central Europeu, tot s’ha enfonsat. Encara espero una Seguretat Social comunitària, els mateixos impostos i sous per a tothom. Mesures que construirien una Europa més federal, més justa i més forta.
Pensa vostè que, com en la pel·lícula de Kurosawa, aquests malparits descansen tranquils?
No tinc ni idea de si la gent del Banc Central Europeu descansa en pau. Potser creuen que les seves polítiques algun dia donaran resultats, però penso que estem sacrificant massa: una generació, dues generacions… Sí que estic convençuda que aquestes persones no estan patint com la resta, i que els seus fills no tindran dificultats per trobar feina en un dels bancs dels seus pares.
