Dido i Enees viatgen a l’Europa actual en una òpera de cambra

BarcelonaLa història que hi ha al darrere del projecte de Dido & Aeneas reloaded -una revisió en clau contemporània de l’òpera de Henry Purcell- és tant un cas d’èxit artístic com un signe dels temps. Va néixer sota l’impuls i el paraigua de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació, una entitat que ja no es pot anomenar festival perquè, com ahir recordava el seu director artístic, Marc Rosich, per culpa de la crisi i el context de retallades en cultura va deixar de ser una cita anual, però que, en canvi, cada any aixeca una o dues propostes suggeridores al voltant de l’òpera contemporània. I amb el mateix esperit d’austeritat econòmica però alhora ambició creativa va aconseguir convertir-se en un díptic premiat a Europa i que ara s’estrena -convertit per sorpresa en un tríptic- per primera vegada tot sencer al Teatre Lliure, del 26 al 30 de novembre.

La proposta que l’Òpera de Butxaca i Nova Creació va llançar a quatre joves i valents compositors catalans va ser que s’ocupessin de fer a vuit mans una peça d’òpera de cambra a partir d’una de les peces clau del repertori líric barroc, com és Dido & Aeneas. La música l’hi van posar Xavier Bonfill, Raquel García Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau. La dramaturga que es va atrevir a traslladar a l’actualitat l’episodi de l’ Eneida de Virgili (l’amor impossible entre la reina de Cartago i el seu amant, un refugiat troià) afegint-hi una incisiva lectura política lligada a la crisi econòmica i de confiança d’Europa és Cristina Cordero, el director escènic de la proposta va ser Jordi Pérez Solé i el director musical Francesc Prat.

Aquesta primera òpera, titulada Dido reloaded, es va estrenar l’octubre de l’any passat en un lloc tan insòlit com la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona amb gran èxit de públic -aquí, de fet, és on la va veure el director del Lliure, Lluís Pasqual, i els va oferir aixopluc al seu teatre per a la temporada següent-. El projecte, però, se suposava que havia de morir allà, sobre la taula de marbre de l’amfiteatre anatòmic del segle XVIII on es feien disseccions. Però l’equip creatiu va quedar tan satisfet pel procés, “excitant i agitador”, segons diu Pérez, que van decidir presentar-se al premi alemany Berliner Opernpreis organitzat per la Neuköllner Oper i l’empresa GASAG. Així es va fer possible una nova part de l’obra, Go, Aeneas, go!, que es va poder veure en dos teatres de Berlín al maig. Per primera vegada, doncs, les dues peces germanes -òperes per a tres veus, electrònica, clarinet i violoncel- es podran veure seguides, juntament amb un epíleg inèdit de Joan Magrané.

Nous paradigmes de creació

A Dido reloaded la protagonista és la reina d’un país del sud d’Europa en crisi (la soprano María Hinojosa), que viu el dilema d’entregar el seu cor i, de passada, l’estat, a un comissari europeu que se suposa que es dedica a reflotar països. A Go, Aeneas, go! segueix el periple d’Enees (el tenor Joan Ribalta). Després d’intentar buscar infructuosament la unitat europea, l’heroi es veu obligat a desdir-se’n i així també trair la seva amant. Els déus aquí són la veu dels mercats i els poders europeus (la mezzo Anna Alàs).

Musicalment, l’aposta també viatja per dos camins ben diferents. Si el primer muntatge els quatre compositors el van fer per parts i es va unir a través de la direcció, “mantenint el color de cada músic però dotant l’obra d’homogeneïtat”, segons Pérez, la segona part ja la van crear com un engranatge molt més entrellaçadament. I si Dido s’endú el drama, Enees aconsegueix sorprendre amb una comèdia en què el pes de l’electrònica és molt més gran.

La setmana passada l’Òpera de Butxaca i Nova Creació va celebrar un laboratori a l’Espai Lliure per preparar el projecte de l’any que ve. Serà un retaule de quatre peces a partir del mite de Carmen. Els tàndems autor-músic seran: Marc Angelet i Clara Peya, Jordi Oriol i Carles Pedragosa, Marc Artigau i Lucas Peire i Helena Tornero i Misha Tahgian.