Parlem primer de música. Programar una primera part amb sonates de Mozart, un repertori poc propens als focs d'artifici, va ser una jugada no exempta d'agosarament per part de Lang Lang. L'aparent simplicitat d'aquests pentagrames amaga moltes trampes i pot deixar al descobert el rigor musical de l'intèrpret. A hores d'ara, és una obvietat dir que les possibilitats tècniques del pianista xinès són poc menys que infinites; la pregunta cabdal és què fa amb elles. L'extrema nitidesa de l'articulació va ser prodigiosa, però la sensació general va ser que el plat estava sobrecuinat, ja fos en els accents exageradament marcats de l'inici de la Sonata KV310 o en uns temps lents esllanguits fins a extrems ensucrats.
Si Mozart és perillós, Chopin és un camp de mines per als intèrprets que volen demostrar com són de romàntics i expressius. Lang Lang no va resistir la temptació, estirant com un xiclet els passatges més entotsolats de les quatre balades i llançant-se amb furor sobre les parts més tempestuoses, demostrant, de passada, que no hi ha dits més veloços en aquesta banda del Iang-Tsé. Espectacular? Molt. ¿Emotiu? No gaire. Les tres propines chopinianes van ser una continuació elevada al cub d'aquestes característiques.
Parlem ara del fenomen. Seria molt cínic no admetre que el pianista més famós del planeta va atreure un Auditori ple a vessar d'un públic entusiasta que, en un percentatge segur que no pas petit, normalment no assisteix a concerts clàssics. Lang Lang no els va decebre, oferint un espectacle en què la música és indissociable de la seva gestualitat -les cares d'èxtasi, les ondulacions del cos, les evolucions d'unes mans més elàstiques que les de Reed Richards-, tot plegat correspost per una pluja de flaixos més enlluernadors que el concert en si.
