L’efecte dòmino després de la caiguda del Mur

Barcelona“Fa 25 anys una onada de llibertat va recórrer el centre i l’est d’Europa: Polònia, Alemanya Oriental, Letònia, Lituània, Estònia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària. L’onada va significar el final de la Guerra Freda i de la divisió d’Europa en dues zones d’influència, la nord-americana i la soviètica”, exposa el periodista Martí Anglada, comissari d’ Europa 25, el cicle de quatre exposicions que ha comissariat i amb el qual Barcelona commemora el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. En les fotografies de les mostres, la gent és la gran protagonista dels fets històrics: hi ha multituds als carrers i també persones anònimes, emocionades i expectants davant el curs dels fets.

La primera exposició que va obrir les portes -i que estarà en cartell a La Virreina fins al 23 de novembre- és Ryszard Kapuscinski. L’ocàs de l’imperi, una selecció de les imatges del reporter polonès. “Kapuscinski no entenia el periodisme com un passeig, en què fas una foto sense implicar-te. Per ell havies de formar part de l’esdeveniment. El seu viatge per l’imperi soviètic va durar tres anys. Sempre es comunicava amb la gent. Volia entendre. Deia que darrere de les paraules URSS, Polònia o Alemanya hi havia persones”, afirma l’agregada del consolat polonès Hanna Podolska sobre les imatges que Kapuscinski va capturar del 1989 al 1991 i que no van ser accessibles fins al 2010.

“En teoria es podien fer fotos, però en alguns llocs la dictadura ho prohibia. Llavors ho feia d’amagat quan anava a algun esdeveniment esportiu important o pel carrer”, explica el fotògraf Andrei Pandele, un dels dos artistes de l’exposició Romania Flashback, que es pot veure al castell de Montjuïc. Les imatges relaten la transició de la societat romanesa, empobrida sota la dictadura de Ceausescu fins a la revolució popular del 1989. “La revolució de Romania va ser la més sagnant -explica Florin Andreescu, l’altre fotògraf de la mostra-. Això significa que la gent va arribar al límit, que no podia més”, afegeix. El detonant de la revolució va ser la construcció el 1987 del palau del dictador, cínicament anomenat La Casa del Poble. És el segon edifici oficial més gran del món, per darrere de la Casa Blanca, i per construir-lo es va haver d’enderrocar un barri semblant al de la Ribera. La revolta va començar el 16 de desembre i va acabar dies després amb la detenció del dictador, que va ser executat juntament amb la seva dona el dia de Nadal.

El Museu d’Història de Barcelona allotja a la capella de Santa Àgata la mostra Letònia: La lluita per la llibertat, en què es descriu un segle de guerres i mobilitzacions civils des de la independència del 1918 fins a la segona independència del 1991, després de la famosa Via Bàltica. Entremig, l’ocupació soviètica del 1940 pactada per Hitler i Stalin, la ruptura del pacte i la invasió nazi del 1941 al 1944 i de nou la invasió de l’URSS, aquesta vegada durant 45 anys. “En quatre anys Letònia perd un terç de la seva població -explica Anglada-. És la història d’un gran patiment i una gran epopeia col·lectiva per la llibertat”. A més de morts en combat, hi va haver depuracions en gulags a Sibèria. A més de fotografies hi ha mapes i objectes, com un abric d’un pres o dibuixos d’una nena d’11 anys que va ser deportada.

El maig del 1989 les autoritats hongareses van començar a retirar la filferrada que tancava la frontera del país amb Àustria. S’esquerdava el Teló d’Acer. Es diu que el primer maó del Mur de Berlín el van treure els hongaresos. Ho demostren les imatges, algunes inèdites, que Ernö Horváth va fer a peu de carrer a Budapest aquell any, a Timisoara (Romania) i després a l’Alemanya de l’Est, durant la demolició del Mur.

El cicle finalitzarà el 25 de novembre a la Fabra i Coats amb una acció artística i un col·loqui titulat Wir sind das Volk! [Nosaltres som el poble!], amb Ignasi Blanch, l’únic artista de l’Estat que té un mural a les restes del Mur de Berlín, i amb l’artista berlinès Thierry Noir, que vetlla per la memòria artística del Mur.