L’odissea quotidiana dels germans Dardenne

Telluride, ColoradoDurant els últims 15 anys, el cognom Dardenne ha sigut sinònim de realisme cinematogràfic. Els culpables són Jean-Pierre i Luc, dos germans belgues de 63 i 60 anys que ja han guanyat dues Palmes d’Or. Dos días, una noche, estrenada aquest cap de setmana, fa universal una història petita, gairebé anecdòtica, sobre la terrible experiència d’una treballadora. Però el mateix es podria dir de qualsevol de les pel·lícules dels Dardenne, que observen amb una visió naturalista les vides dels menys afortunats de la Bèlgica francòfona, totes rodades a Seraing o rodalia (on van créixer ells) amb actors locals -amb experiència o sense- i, de vegades, alguna estrella belga o francesa. Marion Cotillard, amb ulls preocupats, aspecte cansat i ni rastre de vanitat actoral, protagonitza Dos días, una noche.

Luc Dardenne resumeix el tema comú del seu cinema: “Potser és una simplificació, però les nostres pel·lícules sempre parlen de com una persona emergeix de la solitud. A El fill, Rosetta o La promesa, d’alguna manera, mostrem com algú es troba amb un altre i com això el transforma, i fa que s’esborri l’aïllament que havia mantingut el personatge separat de la societat, fora de la comunitat”. Fins i tot quan la temàtica pren un gir ombrívol cap a l’atur, la presó o la violència, els Dardenne no deixen mai de banda la possibilitat de la connexió humana, del reconeixement que afirma la pertinença d’un individu a una identitat col·lectiva més gran: una parella, una família, un equip, una classe o l’espècie humana.

A Dos días, una noche, la necessitat de treballar és el que motiva la Sandra, una dona de parla de manera suau que viu amb el seu marit i dos fills encabits en una petita casa. Acomiadada de la feina després d’una baixa per depressió, ha de convèncer els seus companys perquè renunciïn a la paga extra i així l’empresa la pugui tornar a contractar. El títol del film i la seva estructura contrarellotge està dictat per les exigències del seu cap. El dilluns, 16 companys de feina de la Sandra votaran el seu destí i ella només té un cap de setmana per persuadir-los de sacrificar el seu interès personal -1.000 euros que han suat per guanyar-los i que necessiten desesperadament- pel d’ella.

Una història massa habitual

“Portem deu anys donant voltes al personatge de la Sandra”, diu Jean-Pierre. Una treballadora obligada a pidolar per la seva feina, no als caps, sinó als companys, era una metàfora potent del capitalisme modern, però amb l’arribada de la crisi, històries com la de la Sandra es van tornar habituals i van decidir recuperar el guió. Luc apunta que des que es va estrenar el film, tres empreses a Bèlgica i França han sotmès els seus treballadors a votacions similars.

“Ens preocupa el que diuen les històries sobre les relacions socials a Occident -diu Jean-Pierre sobre el tema general del seu cinema-, però l’objectiu és fer pel·lícules sobre personatges i situacions, no fer-les servir d’altaveus per a les nostres opinions. Si hi ha un punt de vista polític a les pel·lícules, es desprèn de les accions i de les circumstàncies”.

Les experiències de la Sandra il·lustren perfectament aquest mètode. L’espectador l’acompanya porta per porta en el seu intent de parlar amb tots els seus companys. Les trobades són repetitives i incòmodes, tant per a ella com per a l’espectador, però és crucial per a la força emocional del film. Al mateix temps, cada trobada és única, perquè cada persona amb qui parla té les seves preocupacions i raons. Un home es posa a plorar enmig d’un partit de futbol; un altre amenaça la Sandra violentament; uns quants no li donen una resposta definitiva. “Tots són importants per a la Sandra. Aquí no hi ha rols secundaris”, apunta Jean-Pierre.

Tampoc hi ha cap judici per part de la Sandra o els directors. El que fa l’odissea de la protagonista més dolorosa és el seu profund sentiment de no tenir dret a demanar als seus col·legues que renunciïn als diners en favor d’ella. Per què han d’estar les seves necessitats per sobre de les dels altres? Però aquesta és una pregunta profundament política. “El tema de la pel·lícula és la solidaritat”, diu Luc. Aquest ideal, segons els Dardenne, s’ha vist erosionat per l’ètica de la competició i l’egoisme. “Volíem mostrar l’estat en què ens trobem ara -diu Luc-. Tothom té problemes econòmics i deutes: la casa, el cotxe, els nens... Tothom se sent insegur, atemorit. Al film, tothom té més d’una feina, no per fer-se ric, sinó per pagar el que necessiten”.

A diferència d’altres herois dels Dardenne, la família de la Sandra viu en un confort modest. El drama prové de la fragilitat del seu nivell de vida, la por que l’atur no només signifiqui la pèrdua d’ingressos, sinó l’adéu al seu recent nou estatus social de normalitat. Tot forma part d’una narrativa més gran: una història complexa de globalització i expansió de l’economia de consum, el declivi de la vella esquerra i l’ascens del neoliberalisme. Una història que els Dardenne han explicat, capítol a capítol, des de fa anys.