Publicitat
Publicitat

El pensament, com una bicicleta, cau si no avança

Nostàlgia de la cosa en si

Esmorzo en una cafeteria, amb la llibreta oberta, pensant en què podria explicar i, al costat, algú, per subratllar que allò que diu no és una opinió, diu que parla de la cosa en si. I en escoltar aquesta expressió kantiana sento nostàlgia. Pensar implica un propòsit. El pensament és com una bicicleta, no es pot sostenir si no avança, si no està en moviment. En la nostra tradició cultural, aquest moviment és un flux del subjecte a l'objecte, de dins a fora, del jo a la realitat. El nostre pensament camina sobre aquestes dues cames però no és un caminar harmònic perquè és inevitable recolzar-se més en una que en l'altra. Si ens recolzem massa en el subjecte, el pensament pot ser força coherent però es torna solipsista, tancat, refractari a la realitat. Si descansem més en l'objecte, si menystenim el subjecte que pensa projectant els propis pensaments, la realitat es torna amorfa, dispersa, inconsistent.

Al llarg dels segles XVII i XVIII -uns segles fantàstics en la història de la filosofia- aquest desajust es converteix en l'enfrontament entre el racionalisme i l'empirisme. La guerra és llarga i, finalment, Kant proposa una solució salomònica. El món quedarà dividit en dues parts: la part de les coses per a si, i la part de les coses en si. Una part fenomènica i una altra, diu Kant, noumènica. Les coses per a si, són aquella part de la realitat que podem il·luminar projectant-hi les categories del pensament. Hi ha, però, una altra part de la realitat que queda opaca, una realitat que només és realitat per a ella mateixa, una realitat en si, la cosa en si. Res no podem saber de la cosa en si perquè és impermeable a la raó. La realitat noumènica és una habitació tancada i, per tant, una temptació. Esperonats per la prohibició kantiana, els pensadors posteriors voldran penetrar aquesta foscor, en aquest paradís prohibit. Hegel amb l'Esperit Absolut, Schopenhauer amb la Voluntat i Nietzsche amb la recuperació de la pulsió dionisíaca grega, intenten traçar un dibuix en la foscor de la cosa en si. Qui s'esforça avui a perseguir un somni similar? Escaldats per les utopies polítiques, perduts en els laberints de la física teòrica, resignats a no trobar res de profit dins nostre o en cap Déu, el pensament ha quedat sense la cosa en si. És la visió nostàlgica d'una bicicleta recolzada en una paret.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT