Susana Baca: "Un país que no inverteix en la seva cultura mor"

En la Susana Baca d'avui, què queda de la nena del districte de Chorrillos, a Lima, i de la universitària?

De la nena de Chorrillos queda la creença a ultrança en la comunicació amb la gent. Crec que tinc la virtut d'arribar al cor de la gent. I de la jove que va passar per la universitat conservo el que vaig aprendre quan vaig viatjar per l'interior del país i vaig comprendre que si la situació no canviava els resultats serien molt violents. Si els governants no entenen que cal incloure la gent i respectar els pobles indígenes, els amazònics, els afrodescendents, no es produirà cap canvi i tot plegat pot provocar violència.

Què la va portar a fer un disc com Afrodiaspora ?

Després de compartir moltes trobades amb artistes africans i del Carib, una es va contaminant amb el que fan. Això em va portar a fer Afrodiaspora . I ara m'he quedat molt atrapada en la interpretació africana de la música. Estic fent un disc molt interessant en què un cor de seixanta cantants nigerians canten les meves cançons. Són persones que treballen en altres coses però que s'ajunten per cantar, i han posat tota l'ànima per cantar les cançons afroperuanes.

Què és el millor d'aquestes trobades amb músics africans?

És una cosa per disfrutar. Recordo Manu Dibango fent un concert amb Fania All Stars. Quina cosa més meravellosa! L'any passat vaig tocar a l'òpera d'Abuja amb el cor nigerià, i vam començar l'assaig cantant Toro Mata . Va ser tan emocionant...

¿Aquesta emoció s'assembla a la que sentia quan recorria el Perú enregistrant músics tradicionals?

Sí, i tant. Vaig trobar vellets que cantaven les seves cançons, coses que ja gairebé s'han perdut, com els cants de Nadal afroandins, quan els indis i els negres compartien la collita del cotó i la canya de sucre.

Quina lliçó en va treure de la seva experiència com a ministra de Cultura del Perú, l'any 2011?

Veure clarament la importància d'invertir en cultura. Un país que no inverteix en la seva cultura viva, en els seus artistes, i que no valora els coneixements ancestrals és un país que mor. Desapareix la seva ànima enmig de la voràgine de la globalització.

¿El president Ollanta Humala ho entenia així?

Entenc que és molt difícil governar un país, però ell es va separar de la gent que li aportava llum. Al Perú hi ha una dreta cavernària que només pensa a guanyar diners. I el president ha tingut molts dubtes. S'ha replegat, i no pot fer els canvis que es necessiten.

De tota manera, sí que hi ha hagut alguns canvis polítics, a Sud-amèrica.

S'hi fan esforços per reduir les desigualtats. Estem en una situació econòmica una mica millorada, la gent té feines millors i pot accedir a comprar habitatges millors, però la capa pobre, molt pobre, segueix igual.

Quin poder té la música per denunciar el racisme, el masclisme i les situacions d'injustícia?

Molt. La música és forta en aquest sentit. Podem parlar a la gent des de l'escenari, i els podem mirar de convèncer a través de la música.

El missatge arriba millor ballant?

Sí, per descomptat.