The New Raemon celebra la catàstrofe
Ramon Rodríguez diu que tot "se'n va a prendre pel sac", però vol celebrar el desencant amb ironia. El nou disc és el més tèrbol del músic de Cabrils, que avui passa pel cicle DeProp de la Pedrera.
BARCELONA.La presentació oficial del disc Tinieblas, por fin (Marxophone) a Barcelona serà el 3 de novembre, a la sala Music Hall, però avui Ramon Rodríguez, ànima de The New Raemon, actuarà a la Pedrera dins del cicle DeProp. Hi acompanyarà les cançons amb les projeccions del projecte Cinema en Curs, peces fetes per joves d'entre 13 i 20 anys adscrits a un programa de pedagogia del cinema en escoles i instituts. Serà una mena d'excursió fora del local d'assaig, on prepara els directes d'un disc "més agressiu i amb uns textos més desencantats" que mai.
Les paraules de Rodríguez descriuen Tinieblas, por fin , un treball de rock sobre el desencant en què la trompeta de Roqui Albero i el saxo i la flauta d'Adrià Bauzó aporten un color lúdic. De vegades sembla un mariachi de la fi del món. "Vaig pensar que els vents li donarien un to més festiu i irònic que casa molt bé amb el títol i amb el concepte del disc. És com celebrar que tot se'n va a prendre pel sac", explica.
Indignació contra la màquina
El desencant "de viure dins la societat occidental" és fruit de l'observació de les conseqüències de la crisi i de comprovar "la contradicció d'estar en un context en què es maltracta la gent que fa que la maquinària continuï funcionant". "Se'ns maltracta quan realment som el motor perquè l'economia funcioni", diu.
L'atzucac capitalista plana sobre tot l'àlbum, tret de la cançó Centinela . "Parla de l'esperança. No la volia incloure perquè no la veia en el context. Però Santi García, el productor, i els músics em van convèncer. Em deien que tot el disc era massa depriment i que almenys en aquesta cançó hi ha una mica d'esperança. Al final li dóna un punt de llum i serveix per dir que no tot està perdut", reflexiona.
D'alguna manera, The New Raemon ha capgirat les proporcions. En discos anteriors hi predominava l'èpica emocional, que ara ha sigut escombrada per una indignació expressada amb escriptura automàtica i lletres més curtes. "No conec ningú que no s'hagi vist afectat per la crisi. Sembla que la classe mitjana hagi desaparegut, i cada cop hi ha més diferència entre qui té el poder i la resta de persones. Volia parlar d'això", assegura. Pel que fa a l'economia lírica, Rodríguez explica que necessitava "treballar més la part musical", perquè en els últims anys tenia "la sensació d'estar cantant tota l'estona" i trobava a faltar una mica d'aire. És el que li ha permès fer una cançó com Devoción : set minuts en què construeix una atmosfera similar a les dels nord-americans Low. "No és ben bé Low, un grup que m'agrada molt, però sí que hi té reminiscències", diu.
Mentre preparava l'àlbum va rebre ofertes de dues multinacionals discogràfiques. "Volien comprar una marca per després redissenyar-la i dirigir-la cap a una cosa més comercial o rendible, perquè per a ells la música només és un negoci", diu. Va rebutjar les proposicions i va decidir editar el disc amb Marxophone, la plataforma discogràfica amb què treballen Refree, Fernando Alfaro i Nacho Vegas. "És com estar en una cooperativa en què tothom arrisca igual i hi ha respecte artístic".
És el mateix respecte que Rodríguez demana per als músics. "Un problema d'aquest país és que la feina de músic o d'escriptor no es veu com un ofici -afirma-. A casa sempre em van donar suport. Assajàvem els dissabtes al garatge i al meu pare li semblava millor que estiguéssim allà que no a la muntanya fumant porros. Però fins que no he començat a guanyar-me la vida amb les meves cançons el meu pare estava molt preocupat. No ho veia com una feina. Si això passa amb la família, imagina't amb la resta de la gent. El més divertit és que ara el meu pare s'ha jubilat i em fa de gestor. Ensenya les entrevistes a la gent i entén que és una feina".
