Publicitat
Publicitat

CREACIÓ I TRANSCENDÈNCIA

Els artistes són déus?

Abans els visitants del Louvre hi anaven a descobrir, ara hi van a fer-se fotos, comenta Fèlix Riera. I corren a penjar les fotos al Facebook, penso jo: no importa tant anar al museu com haver-hi anat. La cultura, segons el nou director de Catalunya Ràdio, "cada vegada aporta menys", perquè s'ha igualat per baix. "Estem perdent la fe en les paraules, el sentit del sagrat -constata i lamenta Riera-. La gent mira més a terra que al cel, a la sorra que a les estrelles". Avui, diu, la novetat és decadent. Recorda que en Puyal, durant la transmissió del Chelsea-Barça, va explicar que el camp de Stamford Bridge era vell, i va criticar amb bon criteri que al nostre país "tot és nou i de plàstic".

Som a l'Institut d'Estudis Catalans, en una de les sessions de l'Atri dels Gentils, un espai de diàleg entre creients i no creients promogut pel Pontifici Consell de la Cultura i l'Arquebisbat de Barcelona. En plena preocupació per la prima de risc i per si hem de guardar els diners sota la rajola, parlar de creació i transcendència resulta reconfortant.

"El perill més gran de la transcendència és posar-se transcendent", sosté Perico Pastor. "El que ens fa artistes és que som humans. La creació és una feina constant, anem pastant fang fins que en surten uns objectes que funcionen com llànties d'Aladí". Certes llànties deixen de fer llum i d'altres ens continuen il·luminant durant segles.

La creativitat, afirma el compositor Joan Guinjoan, "és un misteri indesxifrable". I afegeix: "Mai he pretès buscar la transcendència amb la meva música. Només aspiro a fer obres que siguin testimoni del moment en què van ser escrites".

Carme Riera escriu perquè no es vol morir: "Volem convertir la nostra immanència en transcendència. La literatura és la lluita contra el temps. Mentre escrivim tenim la sensació que encara no morirem. Quan deixem de fer-ho no sabem ni tan sols si existim".

El director de teatre Lluís Pasqual té "una profunda fe" en el seu ofici. "El recel de l'Església envers el nostre gremi està justificat perquè ens assemblem molt. Assagem, fem una cerimònia, tenim una fe curativa en la paraula, anem amb un vestuari determinat, plantegem problemes morals...". Amén.

L'editor Jaume Vallcorba, que fa de moderador, llança la pregunta del milió d'euros (o de pessetes, que potser tornen): si l'artista busca alguna cosa preexistent o crea del no-res. Pasqual recorda que Federico Fellini li va explicar que el primer cop que li va tocar filmar una escena, ell va insistir contra tothom que la càmera s'havia de col·locar en un lloc concret. I, en efecte, era el lloc perfecte. "Em va dir que allò no ho havia dit ell. Era la seva veu, però la intuïció li sortia de qui sap on". Carme Riera toca el cel quan topa amb la paraula exacta: "Si intentes buscar la paraula més connotativa, més alada, més suggeridora... i la trobes, és fantàstic".

Per Lluís Pasqual, "un enemic terrible de la creació és el soroll". Posa l'exemple de les tertúlies de ràdio, on ningú espera que l'altre hagi acabat de parlar per dir-hi la seva. Adreçant-se a Fèlix Riera, deixa anar: "Espero que ho arreglis".

Sortint de l'acte, em poso l'iPod en mode aleatori i, per una d'aquelles conjuncions que gairebé et fan creure en Déu, sona Mishima: "Ho sento si una part del meu cos només pot veure't com un temple, si el meu sentit del sagrat comença allà on se m'acaba el ventre".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT