Obrim primer un interrogant: qui és La bete ? Potser la resposta arribarà -o no- tres paràgrafs més avall, després de recordar que els directors d'aquest país tanquen importants etapes de la seva vida professional amb molt comiats escènics molt pensats. També ho fa Sergi Belbel en triar aquest escumós text en vers (alexandrins en la traducció de Joan Sellent) de David Hirson.
Però en aquesta comèdia sobre el teatre, el culte i el popular, el subtext es fa esperar. En un decorat que recorda els madrigals escenogràfics de Strehler, la primera part és un gran regal a l'actor que té la sort -i el coratge- d'interpretar el ditiràmbic histrió Valere (la bèstia). Jordi Bosch, incorporat al repartiment a última hora per substituir Anna Lizaran, aprofita a fons el seu moment: 40 imparables minuts amb un moment rere l'altre. Un brillant recital en totes les seves variants histriòniques. Desplegament virtuós i esgotador que Bosch porta a una desmesura digna de Rabelais. Carta blanca per exhibir i guanyar-se el fervor del públic amb tots els trucs de l'ofici. I poc més ofereix fins aquí el text de Hirson.
Amb l'arribada del príncep Conti (protector de comediants i responsable de la catarsi), la comèdia es fa una mica més complexa. És el torn de la dialèctica. Pren la paraula Elomire, autor, actor i director de la companyia al servei del príncep, i representant torturat i abstret de l'alta cultura. La seva més immediata missió és expulsar la bèstia invasora i recuperar el favor del seu mecenes. Elomire perd la batalla encara que el personatge estigui defensat per un magnífic Jordi Boixaderas, armat amb un categòric discurs final. Qui paga opta per invertir els seus diners a complaure els gustos populars. Elomire es queda sol en la seva croada per un art que no es deu a ningú. I ningú el segueix, ni els seus actors. Mutis per la platea.
Ara l'interrogant inicial es multiplica: qui és la bèstia?, qui guanya i qui perd?, qui es queda i qui se'n va?
