Publicitat
Publicitat

Mai nedis sol

Quan arribis a la capital no n'hi haurà prou regalant un poal de préssecs

Una forma de venjança

Joan Todó es pronuncia al seu poble, la Sénia, amb dues os ufanoses com taronges. Aquí, a Barcelona, diran "Tudó". Se'ls escaparà la "u" d'una por incontrolable en veure com escriu lo xiquet del Delta, aquest noi que no coneix ningú, de les Terres de l'Ebre. A butxacades, de Labreu Edicions, és el primer llibre de contes d'aquest autor que ja havia publicat un poemari, Los fòssils (al ras) , a la mateixa editorial. La gent de Labreu, un cop conegut Todó, no el voldran amollar, igual que van fer amb el poeta Andreu Subirats, lo Sito, perquè en aquesta editorial de sonats gasten bon ull i millor orella. En el llibre A butxacades , Todó afina el llapis i fa música. Toca quan ha de tocar i calla quan vol silenci. Explica històries de trens que no van enlloc, de solitaris i donzelles, de iaios que volen escriure unes memòries sense tenir memòria i d'homes que saben que estan a punt de desaparèixer però tant se'ls en fot.

El personatge d'un dels contes explica que quan era petit anava a classe de pintura. Veig Joan Todó, en aquest noi, perquè quan el llegeixo se m'afigura un autor que pinta sense pinzell un territori de marges, albercoquers, de sargues i còdols, un escriptor de literatura platejada, que no s'enlluerna per l'or. Dibuixa contes antics escrits des d'ara. A butxacades, a grapats, Todó escriu un llibre generós, i veu literatura, en un bar de poble, en una estació de servei i en les noies que llegeixen novel·les de vampirs. Per A butxacades hi corre un sentit de l'humor que crida "xeic!", que du faldilles escoceses i beu un trago de vi de Bot, però també hi ha un explorador valent de la paraula justa.

Todó fa servir localismes, sí, parla d'estropades, paparres, dixa en lloc de deixa, xafa i no trepitja, però no és un escriptor local per molt que ho insinuï. Ha escollit una frase de Joan Fuster per acabar el llibre, "Escriure -fer literatura- és tot això que vostès diuen, i, de més a més, una forma de venjança". L'única venjança que jo puc imaginar per part de Todó és haver aconseguit escriure quan véns d'una terra on no existeixen els padrins ni les coneixences. D'on vam marxar gairebé més pel desig de fugir que pel d'anar a la universitat. I perquè saps que quan arribis a la capital no n'hi haurà prou a regalar un poal de préssecs perquè et publiquin un llibre, caldrà més. Tenir talent, a butxacades.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT