La vitalitat de Caetano Veloso il·lumina el Fòrum

BarcelonaDes del punt de vista estrictament comercial, programar Caetano Veloso i el Kronos Quartet, tots dos immensos ahir, no té una repercussió significativa en la venda d’entrades, però si el Primavera Sound no ho fes segurament perdria identitat i prestigi. I sense The National i Arcade Fire potser el festival no hauria arribat als 190.000 espectadors, una xifra facilitada per l’organització que inclou els 153.000 dels tres dies de pagament al Fòrum i els que han passat pels concerts als clubs i als parcs des de dilluns.

És difícil saber quant públic poden arribar a convocar Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Ahir gairebé van omplir les 3.000 butaques de l’Auditori del Fòrum. Tot just eren les quatre de la tarda quan van sortir a l’escenari per engegar un nou viatge per les cançons del disc Granada.

La Pérez Cruz més emocionant

Com van fer al Teatre Tívoli el 25 d’abril, van començar amb Abril 74, de Lluís Llach. Quan van acabar després d’una hora amb Pequeño vals vienés tot el públic dret els va acomiadar amb una ovació que s’ha vist poques vegades a l’Auditori. Tant dónes, tant reps, i ahir Pérez Cruz i Fernández Miró van donar moltíssim en cada una de les nou peces que van interpretar. Van triar el repertori més intens emocionalment, amb moments estratosfèrics com unes Corrandes d’exili en què ella toca fibra molt sensible i l’homenatge a Enrique Morente i Pepe Habichuela, en què enllacen Compañero i Que me van aniquilando. Però per sobre de la qualitat artística, ahir va destacar la transparència de la posada en escena. No actuen de cara al públic, sinó amb el públic, sense màscares. Si un problema tècnic avorta una cançó, com va passar a Carabelas nada, de Fito Páez, expliquen per què. Si ella necessita un compàs per respirar, ell n’està pendent i amb un gest l’hi fa saber a ella i als espectadors. No amaguen la improvisació, i tothom en surt guanyant, especialment el públic, que pot explicar que aquell dia al Primavera Sound va viure una hora inoblidable.

“Concerts com el de la Sílvia i el Raül confirmen la necessitat de tenir un escenari com l’Auditori”, va dir ahir un dels codirectors del festival, Alberto Guijarro. Va ser un toc d’atenció perquè l’Ajuntament treballi per garantir la disponibilitat de l’Auditori. Guijarro també va demanar al consistori que es millorin “les deficiències” d’un recinte molt deteriorat, sobretot pel que fa al paviment de l’amfiteatre.

Caetano Veloso, de 71 anys, té cançons per fer deu repertoris diferents i que tots siguin irrefutables. Podria fer un grans èxits museístic, però s’estima més viure el present amb la Banda Cê, joventut valenta amb la qual ha enregistrat tres àlbums que desafien el seu cànon. En un amfiteatre ple a vessar, el gegant brasiler va il·luminar el festival amb una exuberant exhibició de vitalitat i riquesa rítmica. Amb un carisma inigualable i ben assistit per l’imaginatiu guitarrista Pedro Sá, Veloso no va canviar el guió de la gira pel fet de tocar al Primavera Sound, més enllà de reduir el concert a uns setanta minuts (més un bis). El disc Abraçaço (2012) va centrar bona part del repertori, amb grans moments com A bossa nova é foda i O império da lei, i també va contaminar feliçment clàssics d’altres èpoques com Reconvexo i Baby.

Un concert no és només una qüestió de so i cançons, sinó d’actitud. Cal actuar amb convenciment, vitalitat i unes ganes de connectar amb el públic que ahir grups com Television van oblidar, i que en canvi Superchunk van tenir molt presents. És una de les lliçons que deixa un festival que l’any que ve tornarà del 28 al 30 de maig.