La classe mitjana irromp a l’Àfrica malgrat la pobresa

JohannesburgA tota l’Àfrica subsahariana, la demanda dels consumidors esperona les economies del continent de maneres inèdites i atia les esperances que l’Àfrica s’erigeixi els anys vinents com un cas d’èxit comparable a l’auge dels dracs asiàtics durant la segona meitat del segle XX. Després d’anys d’expansió econòmica ininterrompuda al continent, els governs, els analistes i els inversors se centren ara en els consumidors i els treballadors africans, dos col·lectius que creixen a un ritme accelerat, més que no pas en les pujades habituals dels preus de les matèries primeres que en el passat han donat lloc a períodes expansius i contractius en cicles successius.

Al maig el Banc Africà de Desenvolupament va publicar el seu últim informe anual, un document en què preveia que aquest any la inversió estrangera a l’Àfrica assoliria la quantitat rècord de 80.000 milions de dòlars i es destinaria una proporció més gran d’aquests recursos al sector industrial en lloc de fer-ho a l’explotació dels recursos del continent. “Som davant d’un desenvolupament real i, lligat a això, sorgeixen moltes oportunitats comercials”, afirma l’economista polític de l’Standard Bank, una entitat sud-africana, Simon Freemantle.

De vegades, les economies africanes són caòtiques i difícils de quantificar, de manera que tant els pessimistes com els optimistes troben munició estadística abundant per sustentar els seus relats sobre el futur. El creixement és desigual. En molts indrets augmenten les disparitats i hi ha encara milions de persones que viuen en condicions de pobresa extrema. Així doncs, si tenim en compte la violència larvada que segueix ben present a la República Centreafricana, al Sudan del Sud i en altres punts del continent, és fàcil caure en la vella visió pessimista pel que fa a les perspectives de l’Àfrica subsahariana.

Les diferències s’accentuen

La classe mitjana ha crescut a un ritme accelerat a tot el continent, però la població ha augmentat a tal velocitat que, paral·lelament, el nombre d’africans pobres ha augmentat en termes absoluts. Els restaurants de sushi de Dakar, la capital del Senegal, i els cafès d’aire sofisticat de Kigali, la capital de Ruanda, no milloren la vida dels pagesos de les zones rurals, que practiquen una agricultura de subsistència.

El fet que els països africans hagin pogut treure profit dels mercats internacionals de capitals en els últims temps revela l’existència d’una certa confiança. Malgrat els atemptats terroristes que ha sofert recentment, Kènia va vendre bons per valor de 2.000 milions de dòlars a inversors internacionals fa un mes. Una part d’aquests diners es destinaran a projectes d’infraestructures. Així mateix, dos mesos abans, va ser Zàmbia qui va subhastar bons per valor de 1.000 milions de dòlars.

D’altra banda, les exportacions de l’Àfrica subsahariana han passat de 68.000 milions de dòlars a més de 400.000 milions entre el 1995 i el 2012. Un total de 300.000 milions d’aquestes exportacions provenen de recursos naturals, l’extracció de petroli, gas natural, metalls preciosos i diamants. Angola extreu 1,8 milions de barrils de cru diaris, fet que explica que a Luanda, la capital del país, hi hagi botigues dels dissenyadors de moda més prestigiosos.

Ara bé, gran part del creixement actual és atribuïble a altres sectors. A Sud-àfrica, per exemple, el conjunt de l’economia ha crescut a un ritme molt lent, però en aquests moments la classe mitjana negra gasta més diners que la classe mitjana blanca. Durant decennis, s’ha ignorat els consumidors negres del país, que gastaven els seus ingressos al marge de l’economia per adquirir productes de primera necessitat, com ara sabó, sal i llet, en botigues de queviures irregulars anomenades spaza shops. Durant els anys durs de l’apartheid, els avis d’Itumeleng Mothibeli van regentar un d’aquests establiments en una de les barriades de la perifèria urbana en què vivien exiliats els negres. Ara Mothibeli dirigeix catorze centres comercials propietat de l’empresa Vukile Property Fund que estan repartits en quatre províncies del país. L’empresa vol posicionar-se en el mercat d’aquestes barriades perifèriques, un segment que abans s’evitava, atreta per la facturació considerable que generen i el gran trànsit de vianants. Molt diferents de la paradeta de maó d’un sol pis situada a tocar de casa els pares de Mothibeli, aquests centres comercials són enormes edificis d’estil occidental on es fan diners a cabassos. “Antigament, al centre de les ciutats hi havia catedrals; avui hi ha centres comercials”, diu Mothibeli, que té 30 anys i condueix un Toyota Corolla.

El boom de la classe mitjana

El Banc Africà de Desenvolupament va sacsejar el debat sobre l’ascens econòmic de l’Àfrica el 2011, en publicar un informe en què s’afirmava que la classe mitjana africana havia passat d’estar formada per 126 milions d’habitants el 1980 a 350 milions el 2010. Tot i això, l’Organizació per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) estima que la xifra corresponent al 2010 és de tan sols 32 milions, “o aproximadament els mateixos que hi ha al Canadà”. Classe mitjana és una expressió controvertida, fins i tot política. Als Estats Units, fa pensar en una casa d’un barri residencial amb una tanca blanca de fusta i un cotxe aparcat al garatge. El Banc Africà de Desenvolupament, però, considera que qui guanya dos o més dòlars al dia pertany a la classe mitjana.

“El que compta de cara al futur és aquesta classe mitjana-baixa que creix a una gran velocitat”, afirma Staffan Canback, que té dècades d’experiència al món dels negocis a l’Àfrica i és director executiu de la consultora Canback & Company. Es refereix als que els sobren prou diners per gastar-los en petites capses de detergent o estalviar-los per comprar-se sabates de marca. “Es comença a veure gent de classe mitjana fins i tot en un lloc com Angola -comenta Canback-. Encara queda molt camí per recórrer, però em sembla que dir que només s’enriqueixen unes poques famílies i ningú més no hi guanya no és correcte”.

Aterratge empresarial

Les empreses, amatents a les noves oportunitats, s’estan implantant a l’Àfrica. A l’abril Marriott va tancar un acord per adquirir Protea Hospitality Group, una cadena hotelera amb seu a Sud-àfrica que té 116 hotels. Empreses de la indústria de la moda com Forever 21 i la sueca H&M també tenen previst obrir establiments a Sud-àfrica. La filial sud-africana de Walmart, Massmart, té establiments en una dotzena de països africans, entre els quals Uganda i Moçambic, i l’any vinent obrirà a Angola. L’any passat la divisió de motocicletes d’Honda va obrir a Kènia la tercera sucursal africana i una fàbrica. Heineken té previst invertir gairebé 700 milions de dòlars a l’any per poder satisfer la demanda dels bevedors de cervesa africans, i el fabricant de calçat xinès Huajian també té previst invertir 2.000 milions de dòlars en una zona per a indústria lleugera a Etiòpia.

Possiblement cap país no il·lustra les dificultats i les oportunitats que presenta el continent d’una manera tan descarnada com Nigèria. Fins i tot en un moment en què s’espera que el país creixi a bon ritme (un 7,3% aquest any i el vinent), els segrestos i els assassinats perpetrats pels jihadistes de Boko Haram, que actuen amb impunitat al nord-est del país, causen una gran commoció a tot el món.

El director executiu de Strategic Research and Management (Stream) Insight, Adewale Opawale, afirma que ha notat un canvi dràstic no només en el nombre de cotxes que circulen pels carrers i d’avions que s’enlairen de l’aeroport internacional de la ciutat, sinó també pel que fa a la manera de fer negocis. Els consumidors estan passant de passejar-se amb diners en metàl·lic per fer les compres a fer servir mòbils amb accés a internet. “Nigèria va pel camí de convertir-se en una de les 20 economies més grans del món”, afegeix.

Els guanys comercials, però, no estan distribuïts de manera equitativa al llarg del continent. Un estudi de les marques africanes més valorades va revelar que, de les 25 primeres, totes tret d’una (la keniana Safaricom) eren nigerianes o sud-africanes. De fet, set de les 10 més valorades eren sud-africanes. La distribució dels beneficis del creixement és tan important com les mitjanes nacionals que emmascaren desigualtats profundes. L’objectiu és assolir una millora en la vida de les masses que, fins ara, no s’ha pogut aconseguir. “La relació entre la pobresa i el creixement a llarg termini depèn que el model de creixement vagi acompanyat de canvis estructurals que facin que la mà d’obra es desplaci des de sectors de baixa productivitat cap a sectors amb una productivitat alta”, defensa l’economista en cap del Banc Africà de Desenvolupament, Mthuli Ncube. Això implica aconseguir millors feines al sector secundari i als serveis, i menys mà d’obra dedicada a l’agricultura de subsistència, un objectiu dels dirigents des dels albors de l’època postcolonial.

Tant si els governs del continent estan a l’altura de la tasca com si no, l’esperit emprenedor individual, ben viu, farà avançar el continent. “Tenen una determinació extraordinària per prosperar -comenta el director de l’Institut Unilever de Màrqueting Estratègic de la Universitat de la Ciutat del Cap, John Simpson-. És un desig implacable de fer més, de ser millors, de viure millor”, afegeix.