Des que Greenwald i Snowden van destapar l’escàndol de l’espionatge digital global per part dels EUA -o potser des de molt abans-és gairebé segur que vostè, benvolgut lector, està amoïnat per la privacitat de les seves comunicacions. No fa gràcia a ningú que un tercer xafardegi el que ens expliquem per telèfon o en els nostres missatges. I, de fet, la majoria de les lleis sobre protecció de dades se centren a salvaguardar el contingut d’aquestes converses.
Però resulta que aquesta suposada protecció legal és del tot insuficient, perquè no preveu les anomenades metadades: la informació sobre el remitent i el destinatari de cada comunicació, el moment en què es fa i la durada, els llocs on es troben els dos participants i la freqüència amb què es comuniquen. Si el xafarder aconsegueix prou metadades, no li cal el contingut. Segons el general nord-americà Stewart Baker, assessor de la NSA, “les metadades t’ho diuen absolutament tot sobre la vida d’algú”. I encara és més gràfic un altre militar dels EUA: Michael Hayden. L’exdirector de la NSA i de la CIA li deia fa pocs dies a l’advocat David Cole durant un debat públic que trobareu a YouTube: “Baker té tota la raó. Nosaltres matem gent basant-nos en les metadades”.
Vist així, la intromissió constant dels creadors de software en la nostra intimitat agafa un to completament diferent. En el cas de les aplis mòbils, l’acumulació de dades sobre la nostra activitat està arribant a extrems increïbles. Fa una temporada, un usuari de Swype -un teclat virtual per a smartphones Android on s’escriu fent lliscar el dit entre les lletres- va descobrir que el programa comunica 4.000 vegades (!) cada dia la seva ubicació als servidors de Nuance, l’empresa que el fabrica. Nuance no ho ha desmentit; s’ha limitat a aclarir que ho fan per adaptar els suggeriments del text predictiu al lloc on se situa l’usuari. Si una sola apli fa això, espanta imaginar tot el que Google o Apple saben de nosaltres.
