1 . Per la música de Zbigniw Preisner, molt carregada a la part dels baixos, però justificable tenint en compte el to i el tema de la pel·lícula. El tema principal -que compon un dels personatges- canta a la unificació d'Europa. Perquè sí, hi va haver una generació d'artistes que hi van creure, en això de l'Europa unida.
2 . Perquè té una escena magistral sobre com mostrar en pantalla el turment interior d'un personatge: Juliette Binoche passeja amb ulls esbatanats i frega amb ràbia un mur de pedra aspra, que li fa sang. En teoria s'havia d'usar una pròtesi, però hauria estat massa evident que es tractava d'una mà falsa, així que l'actriu va accedir a refregar els nusos per la paret: la sang que veiem és la seva.
3 . Pel pla de cinc segons en què Binoche posa la punta d'un terrós de sucre en contacte amb un cafè i deixa que el líquid pugi i tenyeixi de fosc tot el cub. Al making off Kieslowski explica com va torturar el seu assistent, perquè volia que el pla durés cinc segons exactes (el temps just perquè l'espectador senti que la negror que s'expandeix és la imatge del dolor de Binoche però sense avorrir). El pobre va haver de provar totes les marques de sucre del mercat. Les més ràpides s'impregnaven en 3 segons. Les més lentes, en 11.
